“Hi ha persones que entren aquí i no les tornaràs a veure”, vaig dir a l’Arcadi Oliveres fa dues setmanes en una entrevista que sortirà a la revista Dialogal al juny. Estàvem ell i jo sols al menjador de casa seva, i em va respondre: “Hi ha gent que els has acomiadat sense saber-ho. Mira, ara em parlaven de l’Estefania, amb qui havia tingut contacte fa vuit o nou anys, i llavors, sense estar malalt ni ser-ne conscient, ja era una persona que no tornaria a veure. I el cas d’ella pot ser el de deu mil persones”. I de cop vaig pensar en els que fa anys que no veig, i sí, potser no els veuré mai més, i sí, la vida està feta de petites morts: algunes fins i tot són invisibles.
La manera com l’Arcadi mira la mort és exemplar i fins i tot diria que és sana: ha preparat el seu funeral, li han muntat un web on rep missatges de coneguts i desconeguts d’arreu del món, en aquest mateix menjador va rebent amics, i no hi ha res de drama, sinó serenitat, fins i tot una mica d’humor. Com ho ha aconseguit? Potser ha entès de debò allò que tant diem però que a l’hora de la veritat costa d’acceptar: que tot dura el que dura? I jo, que me l’escolto amb tot el meu cos, per aprendre-m’ho, per tenir aquest moment dins meu per quan em faci falta, li pregunto: “Com veus la vida quan saps que potser et queden dues setmanes?”. I em diu: “Potser passarà un cotxe i et moriràs tu d’aquí dues setmanes i no ho saps”. I sí, quina mania, la de creure’ns que els qui no tenim sentència serem eterns.
“Estic passant els dies més feliços de la meva vida per tot l’amor que rebo”. I em meravella: està llegint les mostres d’amor abans de ser enterrat. Quan la tendència, com bé sabem, és una altra: és quan la gent mor que fem escrits, els aplaudim, els glorifiquem i fins i tot els diem allò que no tindríem valor de dir-los cara a cara. I penso: cal que les persones no hi siguin per fer saber a tothom –menys a la persona en qüestió– com l’apreciàvem? Quin sentit té? Cal el tall definitiu per valorar-la? I si ho féssim com l’Arcadi? Ell n’és la prova: diu que és feliç per la quantitat d’estima que rep. Per tant, és això el que cal per morir bé? Penso en les persones que han mort soles als hospitals, privades d’una mà, d’una última mirada, de la brutalitat –tan descaradament invisible– que ha patit la gent gran en aquesta pandèmia. En com d’excepcional arriba a ser –i quina bogeria que ho sigui– morir acompanyat de qui estimes.
“Me’n vaig tranquil perquè estic satisfet amb la meva vida”. I penso que potser la frustració, el tenir pendent la vida que volies, és el que ens aferra amb les ungles, com bèsties irresponsables i insatisfetes, a aquest món, i tindria sentit: no hem fet el que voldríem fer i per això li exigim una pròrroga, però la mort arriba quan arriba i vés que li expliques de les teves grandeses incompletes. Acabo l’entrevista i se m’escapa dir-li: gràcies pel temps, i em fa entendre que el seu temps és tan valuós com el meu. I és ben curiós: me’n vaig de casa seva tenint la sensació que he estat davant d’algú que no es prepara per morir, sinó per anar a dormir. No sento angoixa, sinó tranquil·litat: com si la forma com te’n vas fos la forma com es quedaran els del teu voltant.
Potser n’aprendrem, de dir les coses quan sentim que les hem de dir, de no estalviar paraules ni amor als vius, potser ens hi atrevirem, a pensar en el nostre funeral, a preparar-lo, a parlar de la nostra mort i la dels altres, i potser, fins i tot, ens farà bé acceptar que estar ara aquí és un miracle que dura el que dura qualsevol miracle. Que això de marxar no és tan fotut, que el que és fotut de debò és estar viu i anar passant els dies com un mort i al final mirar enrere i demanar de genolls una mica més de temps.
11
0
