Josep Maria Esquirol: «La companyia és el gest més humà de tots els gestos possibles»

Josep Maria Esquirol al CCCB el 2018 / Miquel Taverna

Quedem amb Josep Maria Esquirol per parlar del seu últim llibre: Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. L’acaba de publicar Quaderns Crema (Acantilado, en castellà) i l’editorial ens ha organitzat una roda d’entrevistes d’una mitja horeta, en un hotel cèntric de Barcelona. Aquestes coses potser funcionen amb actors de Hollywood, que estan acostumats al photocall i a portar la frase feta des de casa, ara bé: com pots demanar a un filòsof, tot un senyor catedràtic de la UB, que llenci titulars en l’estoneta que et triguen a servir un cafè i el cap de premsa distreu el company que ve al darrere? Impossible. Mirem de treure profit d’aquest absurd amb la bona fe que sol caracteritzar la gent del gremi quan està de promo. Sempre ens quedarà la lectura del llibre i que cadascú la faci al seu ritme. Afortunadament, Esquirol és d’aquests assagistes que sap escriure de forma entenedora. De tota manera, al llarg de la miniconversa es resisteix a tot allò que dona joc al periodisme: les frases de titular, ergo, sense matisos; les prediccions; les comparacions; l’actualitat… Aix, com ho farem?

Esquirol ens explica que la pandèmia el va enxampar amb el llibre ja molt avançat. Ja ho tenen, això, els pensadors: s’avancen als temps, i és que just en aquest escrit ens parla de la fragilitat humana quan més fràgils ens sentim, quan ens hem adonat que la nostra societat és caduca i tot es pot enfonsar. “Sí, ha estat un llibre oportú, però sense voler-ho. Sempre he tingut alguna cosa entre mans, que he anat publicant cada dos o tres anys, i els últims anys he fet un camí més personal amb La resistència íntima, La penúltima bondat i ara aquest Humà, més humà“. S’ha de reconèixer que Esquirol és un crac amb els títols, potser per això desperta la curiositat dels periodistes. “Però no faig diagnosi del present”. D’acord, d’acord.

Intento atacar-lo per una altra banda. Al llibre remarca que Adorno advoca per educar, sobretot, en la sensibilitat. Com lliga aquest consell amb l’actual tendència vers l’educació a distància? “Jo no faig gaire diagnòstic del present”. D’acord, d’acord (2). «Per a la docència no hi ha res millor que la presencialitat perquè requereix una densitat que es vehicula sobretot en el contacte, un testimoniatge, però també és veritat que algunes coses es poden fer per la pantalla. L’educació a distància és més feixuga. Hi ha contacte, però menys intens, minva l’escalfor. Ara bé: millor això que res. Hem de vehicular el més valuós de nosaltres mateixos de la manera que puguem en cada situació que ens trobem. La universitat s’ha anat tornant molt burocràtica, ja abans que hi hagués la proliferació dels mitjans telemàtics, perquè forma part d’una societat més fredota. Ara es pot anar a la universitat com una cosa funcionarial, sense viure el campus. M’agrada una definició del segle XIII, d’Albert Magne, que em va dir un mestre meu: “La universitat és la dolcesa de la vida en comú de mestres i deixebles a la recerca de la veritat”. Aplica ara aquesta definició a la universitat actual!»

O aplica-la a la vida actual en què, per mor de la salut, hem deixat que els iaios morin sols, sense cap dolcesa. Ho remarca Bernard Henri Levy en el petit assaig que ha publicat sobre el virus. Era tant més important continuar vivint que morir bé? “Acompanyar a morir és una de les coses més humanes de l’humà. La companyia és el gest més humà de tots els gestos possibles i agafa el màxim de sentit quan l’altre està malament. Sempre és necessària perquè sempre estem a la intempèrie, però que, justament en el moment d’afrontar la mort, no es pugui mantenir, això és una situació molt tràgica, d’una fredor organitzada”.

Llegit amb els ulls d’ara, l’assaig d’Esquirol té episodis que es tornen provocatius. Tot just hi reivindica les abraçades i ens parla del tacte. En un dels passatges més bells, escriu: “També l’abraçada és corba. Tot abric és una corba. La millor resposta no és mai la més directa: és franca, sí, però amb tacte. (…) El tacte és la suau curvatura de la franquesa”. Però si no ens podem ni tocar, punyeta! “Em resisteixo al diagnòstic de la situació”. D’acord, d’acord (3). “El que faig aquí és reivindicar la bondat del gest, però també hi ha la possibilitat d’abraçar amb les paraules, amb la mirada, aquesta idea m’agrada. La idea de la curvatura és una bona pista. Estem a la intempèrie i la intempèrie és dura. L’abraçada crea més calidesa, crea casa, recer. Casa ve de casar, reunir, ajuntar. Ajuntes elements i crees un espai arrecerat. Defenso que és important parlar franc, sí, però encara és millor fer-ho amb un cert tacte, amorosint la paraula i això no vol dir ensucrar-la”.

Ens estàs tornant a remetre a la bona docència, de fet. «Sí. Hi ha un text de Plató en què Sòcrates està parlant amb Fedre i li diu: “Com creus que reaccionarien Sòfocles i Eurípides si se’ls presentés un jovenet cregut que anés d’excel·lent poeta?” Fedre respon que se n’enriurien, però Sòcrates el corregeix: “Li farien adonar-se de la seva impostura amb paraules amables. Un bon mestre procura amorosir el gest”». Cert. Al final aprens a no menjar-te’ls vius.

Trio un altre trosset que m’ha agradat, potser perquè el subscriuria ara mateix: “La cura demana repetició. Mentre que un cert intel·lectualisme cerca la novetat, el cor vol, sobretot, repetir. I allò que està ferit és el cor. Per això és tan aconsellable seguir els savis que, com Sòcrates, saben repetir, més que no pas els sofistes, que només busquen enlluernar amb presumptes innovacions”. Coça al culte constant a la novetat i ara no em diguis que no fas diagnòstic del present! “El que busco és un moviment repetitiu, però d’anada cap endins. No busco enlluernar. Si vols, dic obvietats”. Sí, però d’una manera reactiva davant dos grans enemics de l’humà. Un és l’abús de la tecnologia i l’altra un discurs ecològic que ens fa culpables de tot, inclosa l’extinció del planeta i això ens fa sentir que la paraula humà s’està desvirtuant. “Per descomptat que aquí reivindico la fondària de l’humà, l’inexplicable de l’humà, l’increïble fet que hi siguem, una meravella. Un misteri, se’n deia abans, encara que hi ha paraules que estan hipotecades”. Bé, déu-n’hi-do, les que t’atreveixes a dir, de tant en tant.

I creus que som menys humans ara que fa un segle? “Jo aquestes comparacions no les faig”. D’acord, d’acord (4). “És que són molt difícils i forçades. Ara bé, sí que faig comparacions amb el que podria ser i no és”. Endavant! “La nostra societat podria ser més humana, això és indiscutible. Ara mateix podríem treballar tots plegats de manera distinta perquè la vida fos més gustosa i més càlida”.

També parles de creure, un concepte molt poc popu, com diuen ara els joves. «En el fons de nosaltres mateixos estem travessats per una mena d’infinitud que és difícil d’anomenar perquè és quelcom que no és abastable, per això parlo de la ferida infinita, que vol dir una commoció. El més profund de nosaltres mateixos no és tant un poder o una facultat, sinó el fet d’estar tocats, travessats, commoguts per una infinitud que es pot anomenar de manera distinta. Parlar d’aquesta manera no és que ens faci creients, però ens torna a acostar al que som, a posar a prop la meravella del que som, l’increïble del que som. Posar-nos més a prop de l’increïble ens fa més creients, una cosa una mica paradoxal, però és un discurs antropològic, no és un discurs religiós camuflat de format filosòfic. Això ja ho deia Hörderling: “Qui pensa el més profund, ja toca una mena d’infinitud”».

Al final del llibre vincules la ferida amb la llum. A mi la paraula ferida em costa molt. “Sí, ho entenc. Encara penso si he fet bé. Vaig estar dubtant si utilitzar-la o no, però al final m’hi vaig arriscar. Ja sé que és una cosa vinculada amb el dolor, però també es parla de la ferida de l’amor, en el sentit valuós que li dona Sant Joan de la Creu. També em valdria parlar de commoció. Realment la ferida té inconvenients, però fa pensar més. Desconcerta i pot fer veure que, perquè hi hagi ferida, hi ha d’haver aquesta vulnerabilitat. L’humà és qui és ferible perquè en el més profund d’ell mateix és obertura, té la capacitat de quedar commogut”.