Iolanda Batallé durant la conversa. Foto: Festival MOT
El pelegrinatge fins al capdamunt de la pujada de la Mercè va anar degotant fins a omplir l’auditori amb l’asèptica prudència dels nostres dies. Pels qui no hi heu estat, us diré que l’espai és un quasi temple o que ahir, si més no, conservava vernissos del seu antic ús pietós. Però millor: una sacerdotessa (Iolanda Batallé) moderava la conversa –no el debat– entre dos convidats a la reflexió, la d’ahir i la de tot el festival, molt espiritual. I és que El MOT número set, sortint d’una anterior edició troncada per la covid, dedica la seva programació al fet creatiu i posa en joc escriptors i especialistes per parlar sobre les seves experiències creatives i com aquestes conflueixen en la literatura. L’Esperit de tots ells, que entenem que feineja íntimament amb els seus respectius artefactes literaris, serà ben present durant tot el festival i en diferents propostes entre les ciutats de Girona i Olot fins al 27 de març. La del dia de Sant Josep a la Mercè es titulava Imaginar una possibilitat, i comptava amb Quim Español, Iolanda Batallé i Josep Maria Fonalleras.
Potser aquest nou format en què les converses es duen a terme en la hibridesa (virtual/presencial), ens ha fet pensar més en la naturalesa corpòria de les paraules. En manifestar-se com un gran cos, vull dir, com una anunciació contemporània. Vèiem un dels dos conversants, Quim Español, projectat en una pantalla gegant al fons de l’escenari, les reflexions enganxades a la seva veu i a la seva imatge magnificada. Contrastava amb la petitesa de la resta de cossos, especialment amb els dels dos actuants de l’escenari. Però aviat es va veure que la presència imponent de la pantalla no s’imposaria i que sí que ho faria la fluència d’una conversa magnètica entre els dos escriptors. Magnètica i breu, val a dir, perquè l’hora amb què comptaven per exposar qüestions estètiques, lingüístiques, filosòfiques, totes de caràcter fonamental, va fer la impressió de quedar-se curta. Sospitem, però, que això és bon senyal.
Foto: Festival MOT
Quim Español prové del món de l’arquitectura i de la poesia, però la seva extensió creativa va molt més enllà, i arriba fins a la música. Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista i acaba de publicar Tot el que hi veig, un assaig sobre els efectes de l’art sobre nosaltres i sobre la manera en què les paraules poden arribar a descriure’ls. Aquest era precisament el punt de partida i confluència de la xerrada d’ahir, tots dos coincidien en la manera de concebre’l: l’art amaga un misteri insondable o, si més no, mínimament sondable a través de certa intuïció. És la sensació prèvia a l’epifania, és l’excitació dionisíaca. Però al mateix temps, l’art és matemàtica, és forma. “No hi ha possibilitat d’entrar en el misteri (per definició difús, enigmàtic, terrible) sense la precisió del bisturí, sense l’estructura musical, sense el rígid marc de la creació.”–explicava Fonalleras.
La pregunta sobre el perquè de tot plegat no va trigar a arribar: “Per què escrivim? Expliquem històries per donar sentit les nostres vides?” –obria Batallé. Fonalleras va respondre quedant-se amb Garcia Márquez, que venia a dir que escrivim perquè volem ser estimats. “Sí que escrivim per expressar-nos, per posar ordre al caos. Però aquesta és la resposta més directa i sincera, la que no va enfocada a la teoria literària ni a la justificació psicològica de tot el que fem, sinó en el fet de compartir-ho. I és que una obra no s’acaba quan l’escrius, és el lector que l’acaba de completar. Sí: escrivim perquè ens estimin”. Español, en canvi, va fer servir Paul Auster i va centrar la resposta més que en la raó, en la causa: “No sabem per què escrivim, però el que sí que sabem és que necessitem que ens expliquin històries i ho necessitem com el menjar per viure”. D’aquesta manera, com a bons servidors d’aliments, van anar desplegant la conversa: es va parlar de la forma del text com a motor de significat, de la necessitat d’aquesta forma i d’aturar-se pensar-la per a després no fer-ho més, integrar-la a la conducció. Es va parlar sobre el fet que cert corrent “de joves creadors” concep aquesta forma com a contrària a la llibertat. I què els dirien? Que la constricció no és una frontera sinó un trampolí per a l’emoció, per exemple. Sembla que això ho hagin après amb l’edat i que faci molt temps que tots dos van deixar enrere el romanticisme a l’hora d’enfocar el fet creatiu. Teníem davant dels nassos dos grans autors molt rodats –sèniors, que diuen ara–, amb la calaixera de l’experiència carregada a coll, amb un bon múscul, amb les espatlles molt amples.
Foto: Festival MOT
Es va citar Joyce, Nietzsche, Rilke, Borges, Keats, Ferrater i Proust i la magdalena. L’acte va acabar amb la rendició davant el famós fragment proustià, transport de l’esclat d’una realitat màgica, plena de poesia, i d’un temps que ja és elegíac. Tot plegat dins una simple bosseta de te i gràcies a la potència del llenguatge que fa bella –i alguna cosa més– la literatura.
