Foto: Mathieu Stern
Aquest cap de setmana sortia pel TN una peça que ha causat molt enrenou. Explicava com alumnes de sisè de primària (això són onze anys) van fer l’exercici a principi d’any d’escriure quatre propòsits que volguessin aconseguir. Això era notícia perquè la mestra va detectar que moltes de les alumnes van escollir “aprimar-me” com a un dels propòsits. Llavors va decidir fer un taller a l’aula sobre la manipulació a les xarxes perquè veiessin que les influencers també tenen molleta a la panxa quan s’asseuen. (Bé per la mestra!). Malauradament, em temo que no és cosa només de les xarxes i els influencers, que això és una cosa que fa eres que dura. Jo recordo haver fet sisè i obsessionar-me que tenia les cuixes grosses i, això, molt abans que existís Instagram. Vull dir que pena me n’ha fet, però sorprendre’m, no m’ha sorprès saber que les xiquetes d’aquesta edat tenen un cos que no accepten.
Però com l’han d’acceptar, d’altra banda, si, sense anar més lluny i per posar un exemple, fa unes setmanes un dibuix animat anomenat Lola Bunny (la senyora del Bugs Bunny) va haver de ser redissenyada per tornar a aparèixer a la seqüela de Space Jam (1996) amb una imatge menys hipersexualitzada. Si no l’heu vista, la primera, imagineu-vos un cap de conill amb rímel i cos de supermodel vestida amb top, wonderbra i shorts, unes cames llarguíssimes, una cintura impossible i uns moviments que només diuen vaig catxonda. Va ser redissenyada, deia, perquè algú va deure pensar “voleu dir que cal, això?”. (Recordem que el Bugs Bunny va despullat i en canvi cap persona ha pensat mai “ostres, el Bugs Bunny, que sexi, amb el cul a l’aire”). Doncs bé, aquest acte a priori assenyat, lògic, coherent de redissenyar la Lola Bunny ha despertat no poques reaccions en contra a les xarxes, entenc que de senyors que lamenten que ja no se la podran sacsejar amb un dibuix animat d’una pel·li infantil, i el debat ha acabat desembocant en frases com ara que el feminisme està fent tant de mal (per variar).
Però com se l’han d’acceptar, el cos, si a recollir un premi els actors de Hollywood van amb pantalons, camisa i americana i les actrius amb un escot que s’ajunta amb el tall de la falda? Com l’han d’acceptar si les campanades les dona Chicote amb esmòquing i Pedroche amb un tul transparent com si un fos una persona i l’altra una atracció turística? Si sembla que els cossos i la indumentària de les dones siguin un al·licient més de la festa.
Que les xiquetes i les adultes i les jubilades, totes, portem interioritzat quin és l’ideal de bellesa, el que s’espera de nosaltres per agradar, que a la vegada és impossible (ningú té el cos de la Barbie al món real), i que no som conscients del moment exacte en què comença a entelar-nos la ment és una evidència com una casa de pagès. Si qualsevol fadrí de dubtosa higiene corporal i dental i amb un gust qüestionable per la vestimenta pot comentar amb el seu amic de trifàsic al bar de baix de casa qualsevol barbaritat a la cambrera impunement, no importa l’edat que tinguin.
Com se l’han d’acceptar, el cos, les dones, si totes les nòvies de James Bond i d’altres galans del cine tenen la meitat d’edat que ells, com si les dones en fer trenta anys desapareguessin del món. Amb cinquanta has de lluitar contra el temps, has de semblar més jove, encara que el teu target siguin els homes de la teva edat. Ells en poden tenir setanta i setanta quilos més de greix a la panxa, coberta per una camisa mig descordada on treu el cap el pèl del pit i que s’ajunta amb el de l’esquena que a la vegada s’ajunta amb el de les orelles i veure’s amb la confiança de dir-li a una noia de vint-i-cinc anys “fiu-fiu” quan li passa pel costat, fins i tot amb l’esperança màgica i imbècil que li piqui l’ullet o li tregui la llengüeta; però les dones n’han d’aparentar trenta-cinc màxim tota la vida. A elles van dirigides gairebé tots els anuncis de cremes per a la cara, per a la cel·lulitis, de dietes miracle, d’operació biquini, de depilació làser, d’entrenaments específics per recuperar la silueta després del part. De qui és culpa això? A qui devem els nostres cossos? A qui volem agradar? Per què ho acceptem? Què ens importa de les persones, el cos? A mi, sincerament, doneu-me algú enginyós, alegre i respectuós al costat, encara que tingui greix a la panxa o al cul.
Podria continuar perquè aquest tema m’exalta, però aniré acabant, que em vull menjar un pa de quilo amb xocolata abans de les sis de la tarda. Si no comencem els adults a respectar-nos els cossos, i a no fer comentaris aparentment inofensius com “et veig més guapa, t’has aprimat?”, “ditxosa cel·lulitis” o “ara estic fent la dieta del que sigui” i ja no cal ni dir que a no riure ni a seguir el corrent de comentaris masclistes sigui al bar Manolo o a la uni o al cafè de mig matí a l’oficina, aquestes xiquetes d’onze anys s’odiaran el cos fins al dia que es moriran, i també, a aquest pas, ho faran les seves filles, si n’acaben tenint.
16
12
