Foto: Marius Matuschzik
El sol de primavera abraça les voreres de l’Eixample com si sabés que som dimecres vint-i-quatre i fa quasi un any que no hi ets. Al cel, que avui és d’un blau Klein insultant dels que t’agradarien, les meves miodesòpsies ballen al ritme de les notes que Chet Baker canta com si xiuxiuegés des del menjador.
Tinc els ulls entreoberts quan noto l’enyor entre la tercera i la quarta costella com una fiblada prement fort i incisivament mentre el vertigen s’apodera de mi. I tot passa molt lent dins i molt ràpid fora i esquivo la nàusea i perdo el nord dins una barreja de fotogrames congelats, aire comprimit, aigua salada i cossos que no poden més. Esquivo la nàusea i retorno al març de fa dos anys, a la conversa que va acabar amb l’abisme total i absolut que precedia el crit al buit i el teló inevitable.
I retorno als vespres confusos fent guàrdia per no deixar-te sola, als vinils dels directes de Simon and Garfunkel, al dinar de Pasqua a l’habitació 701. A aquella primavera que va ser la dels cafès dolents d’hospital, els riures descontextualitzats de qui no pot més i els llibres que duraven un cicle de quimioteràpia.
Al compte enrere bonic i fràgil, les últimes vegades i les converses de després de dinar que acabaven quan ja era fosc. A les escapades que van allargar els tres-cents seixanta-cinc dies restants com un xiclet mentre t’omplien els ulls de postes de sol, cares estimades i paisatges que enyoraves.
A la primavera que va tornar amb la boca tapada i trenta quilòmetres de distància posant fi a la pròrroga compartida. A l’última mirada amb 320 x 480 píxels de resolució, l’adeu que mai va ser, l’absència inabastable.
El sol de primavera m’escalfa l’espatlla esquerra i miro el mòbil de reüll esperant que em truquis, però no ho fas perquè som dimecres vint-i-quatre i fa quasi un any que no hi ets. Perquè vas marxar en silenci un dimecres de març mentre a fora el món començava a tornar-se boig i les roses de Pals florien.
7
0
