M’he despertat veient la llum vermella i taronja sobre el mar. Sembla que sigui en un vaixell, però soc al llit d’un setè pis d’hotel. Vaig cap a casa seva. Més que finals de tardor, sembla que sigui principi de d’estiu. Més que en una ciutat turística, sembla que estigui en un poble blanc. Algú m’ho dirà: Portopí és el lloc on temps enrere la gent de Palma venia caminant a estiuejar. Més amunt hi ha bosc, més avall, el port. M’abaixo un moment la mascareta i sento l’olor humida del mar. Em saluda des del balcó, on arregla les plantes. Baixa, m’obre, i el seu gos, en Lord, m’ensuma, i ella diu que ja li ha explicat de bon matí que avui vindria la Gemma.
L’escriptora Antònia Vicens, nascuda el 1941 a Santanyí, viu en una casa amb un jardí on tot creix al seu ritme i a la seva manera. Soc aquí perquè després de llegir el seu poemari Pare, què fem amb la mare morta (La Breu edicions), vaig pensar: ha de ser ella la propera que entrevisti a La ventura de viure, una secció d’entrevistes que funciona així: trio cada persona per intuïció. Entrem al passadís i m’ensenya els diversos escenaris on podem parlar: a dins el menjador, a la taula de davant la cuina, on a la paret hi ha dibuixos amb la seva firma. I goso dir-li: i si la fem al jardí?
Foto: Gemma Ventura
Com més anys fas, menys paraules necessites?
Sí, amb els anys necessit menys paraules i menys coses.
Ah sí?
Sí, i llençar menys: aquella llesca de pa que té dos dies també és bona. Tendrà un altre gust, un altre sabor, però què importa: si hi poses un bon oli d’oliva, agafa una dignitat. I amb els anys he descobert que trobar la paraula exacta pot dir més que omplir una pàgina d’imatges. Més que estalviar paraules, és cercar aquella paraula.
Què t’atrau de la bogeria?
Sempre m’ha preocupat on comença la bogeria i on acaba el seny. A vegades diuen aquesta persona no és normal. Per què no?
Perquè no és com tu.
O perquè no és com tothom, i ser com tothom més que una virtut és una mancança. Perquè per ser com tothom no t’atreveixes a pensar, no t’atreveixes a dir, no t’atreveixes a ser. La persona que diuen que està boja és la que ha agafat el coratge de dir: jo som jo i dic el que pens i faig el que em dona la gana.
Llavors ser boig és ser valent.
Molta gent que està dins el món de l’art és un poc boja: veu coses que un altre no veu. Li deim boig perquè és un visionari. Un boig pot ser una persona que remena els contenidors de fems, que està rebutjada de la societat i que viu marginada. Quants somnis romputs hi ha d’haver perquè una persona arribi a haver d’alçar la tapa d’un contenidor per menjar o per vestir-se? O a dormir dins un portal amb el fred? Una persona que no ha tengut somnis ni aspiracions fa qualsevol feineta i s’adapta, però a aquest inadaptat quants de somnis se li han romput?
L’entrevista del mes passat la vaig fer al Manuel Forcano. Ell deia que l’immigrant que mires amb menyspreu perquè va amb el carro ple de ferralla pot ser un Eneas i no ho saps.
L’altre dia va sortir una notícia que explicava que un poeta que venia en barca de l’Àsia s’havia negat al nostre Mediterrani. La gent ve amb un somni: a vegades és l’ànsia de tenir una casa, però d’altres, les ganes de crear tot un món. On acaba i on comença la ment humana? Pare, què fem amb la mare morta també tracta això: som ànimes vives o mortes?
Les paraules t’han salvat?
Sense paraules, jo què seria? De molt petita al meu carrer de Santanyí les dones cridaven molt i, segons què deien, ploraven o reien. I pensava: si les paraules fan riure o plorar, dir una paraula és més potent que llençar una pedra. Com que ni a casa ni al poble no hi havia llibres perquè no teníem ni biblioteques ni llibreries, quan vaig ser un poquet més grandeta, em varen deixar llibres de missa, de sants, i vaig descobrir encara més el poder de les paraules: veia que na Teresa d’Àvila feia florir una prunera morta. Quan em demanaven què vols ser de gran, jo deia santa, perquè tenia aquell model. No podia dir vull ser ballarina perquè mai havia vist un ball. I més enllà del meu carrer trist, d’aquella postguerra que arrossegava una misèria moral i cultural terrible, veia que els llibres podien traspassar-ho tot. Les nines agafàvem la bicicleta i anàvem a cala Figuera, a quatre quilòmetres, i quan ens topàvem amb la mar jo deia: “És que si tenc paraules, com aquestes santes, podré caminar damunt la mar i podré anar més enllà de l’illa”.
De què volies fugir?
No m’agradava la vida que m’esperava: veia que les dones jovenetes es casaven, es tallaven els cabells llargs, començaven a tenir fills, i hi havia unes dates molt concretes: la primera comunió, els fills es casaven, ja els tocava tenir nets, i llavors ja era l’extremunció. Per a mi era tristíssim. Per això m’obsessionava la idea de poder caminar sobre la mar i fugir d’aquella vida com a dona.
I quan la pressió és tan gran, sobretot en aquella època, com ho vas fer per escapar del que s’esperava de tu?
Escrivint. Escrivia per trobar la resposta a per què aquest dolor. Hi ha patiments que són grans patiments, però també hi ha patiments petits. El pitjor que li pot passar a una persona és que, sense tenir cap mal i sense que li falti res, visqui trista i resignada. Les dones que veia podien tenir fills, una casa, tot, però algú els va dir:
us heu de casar, i es casaven, i heu de tenir fills, i en tenien, i elles no eren mai elles mateixes, però tampoc s’ho proposaven.
Les qui s’ho proposaven devien ser les boges.
Sí, una senyora que tenia un nebot que l’havien ingressat al psiquiàtric un dia va trobar a mu mare i li va dir: “Catalina, t’he de posar al corrent”. “Què passa?”. “El meu nebot, que és al psiquiàtric, va començar com la teva filla: llegint”. Al poble es creien que estava boja perquè el diumenge, en lloc d’anar a passejar, em quedava a casa llegint. Tenia setze anys i mu mare veia que, mentre les altres amigues se n’anaven al bar, jo em quedava amb aquell munt de llibres, i passava pena per la meva salut mental.
Vas per lliure i t’he sentit dir que no vols ser esclava del món literari. Aquesta llibertat de què et preserva?
Quan vaig guanyar el premi Sant Jordi, em varen dir: a triomfar. Em varen cercar feina a una oficina de Barcelona, i em parlaven d’una senyora que em llogaria una habitació, em rentaria la roba, i em faria el menjar. Vaig anar a Barcelona per conèixer l’oficina i els qui m’allotjarien. I dins l’avió vaig trobar en Jaume Vidal Alcover, que se n’anava a viure a ca na Maria Aurèlia Campany, i em va dir: “Abans d’anar a la pensió, ves a casa seva”. Me la vaig trobar amb aquell cigarro gros que fumava, i em va dir: “Faré que col·laboris a tal revista i en aquest programa de ràdio”.
Ja tenies l’itinerari.
I quan me’n vaig anar a la pensió a dormir vaig començar a pensar: però si he de fer tot això per estar present dins el món literari, quan seré jo i quan podré escriure el que voldré? Em vaig quedar molt atabalada. I vaig guaitar per la finestra, que en aquells anys seixanta encara hi havia fàbriques a Barcelona, i vaig comparar el cel de Barcelona amb el cel resplendent de cala d’Or, que quan sortia de la feina em treia les sabates i el rellotge i caminava descalça i lliure. I vaig pensar: aquí, si he d’anar a tal ràdio, hauré d’agafar metros i seré una esclava d’aquest món. L’endemà vaig agafar un avió i els vaig escriure que per un tros de cel més blau me’n tornava a casa.
A vegades sembla que un escriptor hagi de publicar molt per existir, que si no publica, no existeix.
Sí, o escriuen el que està de moda: novel·la de gènere. Alguna editorial em va dir: “Ara no s’escriu això, s’escriu sobre aquest altre tema”. Això m’horroritza: vull escriure allò que els meus ulls agafen, perquè, com si fossin les mans del cervell, els ulls agafen les coses de fora i te les fiquen dins el cervell o l’estómac i un dia et surten. Vull escriure el que em vessa dels ulls, perquè és l’única llibertat que tenc.
Has protegit la teva parcel·la.
Ha estat sagrada, així he viscut sempre.
Ho admiro.
No, hi haurà qui dirà: que tonta, podria haver anat a Barcelona amb gent que li preparava tot. Sí, però hagués estat una serventa de la paraula, i jo volia ser lliure amb ella: caminar sobre la mar. No m’ha interessat mai la popularitat, sinó l’obra.
La popularitat és enganyosa.
La trob molt falsa, però respect la gent que la vol i que tot el dia està al mig dient: jo existesc! Bé, també existeixes a casa teva, a qualsevol racó.
Aquí.
Sí, al dematí, cercant fulles seques, tenc un diàleg amb aquestes quatre plantes.
Els hi parles?
Depèn del dia. Aquesta buguenvíl·lia feia un any que no treia flors, i l’altre dia en va treure dues i em vaig emocionar molt: “Home, ja has florit!” Visc en aquesta vida allunyada i senzilla.
És una soledat que tampoc és soledat, perquè ets tu amb el teu gos, amb cada planta amb qui tens una relació. No estàs sola, estàs amb això.
Sí, la soledat és un dels dons més grans. Sempre he tengut tendència a viure com un ermità.
Al final és ser amic de tu.
Jo parl amb mi mateixa i pens: és que arribarà un dia que ja no podré fer-ho més, i sempre tenc coses que dir-me.
A Fred als ulls escrius: “Tigre o la rata poden criar dins del teu cap”. I em feia pensar que quan estàs molt amb tu mateix també has de saber controlar el cap, perquè hi pots fer criar de tot.
I aquí pot néixer la bogeria total. Dins el cap hi pots tenir una gàbia de feres: pot néixer la destrucció. Hi tenim assassins, violadors, i víctimes de nosaltres mateixos.
Com has viscut l’amor?
L’amor sempre es diu d’un home cap a una dona, d’una dona cap a un home, d’una dona cap a una dona, o d’un home cap a un home. Per a mi enamorar-te només d’una dona o d’un home és pobre: l’amor és a tot arreu, et pots enamorar de qualsevol cosa. Em vaig casar, vaig estar supòs que enamorada, em vaig cansar del meu matrimoni, em vaig separar i no m’he ficat amb ningú més. Estar amb una persona cada vespre al mateix sofà m’agobiava molt. Sentia que m’estava morint. Vaig néixer un poc salvatgina i quan m’enamor, m’enamor de mil coses: estic enamorada d’en Lord, dic que és el meu amant.
Enamorar-te ara d’això ara d’allò et manté la meravella.
Sí. Quan vaig començar a llegir ficava tots els llibres dins el llit i eren els meus amants, perquè com que treballava de secretària d’un hotel i no els podia llegir, els ficava dins del llit i hi dormia abraçada.
És bonic perquè d’aquesta manera trobes l’amor a més llocs.
Aquesta llimonera ha estat malalta i encara ho està un poc, i de vegades m’hi he abraçat per dir-li: per favor, no te’n vagis abans que jo, espera’t. Encara no he sortit de la pandèmia, m’he trobat dins el meu món en la vida retirada. De tant en tant, com a acte d’amor, trec el Lord a fer una volteta, però jo no necessit sortir gens ni mica.
Quan estàs acostumada a viure sola, et tornes més selectiva a l’hora de dir qui entra i qui no a la teva parcel·la?
Sempre he procurat que no se m’acosti gent que em pugui fer mal, si hi ha algú que em pot fer mal, el descart completament.
Que bé.
Sí, perquè hi ha gent tòxica, i n’hi ha a tots els mons, eh? En el de l’escriptura i en una oficina. Procur viure amb una mena de puresa per jo trobar-me bé. [Assenyala un insecte de la taula del jardí] Perdona, és un mosquit? Que no ens piqui.
Sí, està aquí quiet. T’està escoltant.
Mira quines cames més llargues. T’adones que una cosa tan petita ens pot fer por?
Sí, però no el matem.
Val més deixar-lo viure, que és massa guapo i tot aquest mosquit. Ell vola i nosaltres no podem volar.
Com mires la mort?
Des de nina he tengut l’obsessió d’arribar amb molta calma a la mort. Ja de petita sentia la mort com una companya que et fa companyia, més que no por. Per a mi, morir bé, amb aquesta puresa que cerc, és molt important. M’horroritza una mort violenta.
A part d’allunyar-te de persones que et puguin fer mal, què més fas per arribar a aquest ben morir?
De vegades et venen pensaments que poden ser destructius. Quan naixem som com els animals: tenim enveja, gelosia. Descartar-ho.
Lovely em feia pensar que a vegades moren persones però fins temps més tard el dol no surt a la superfície.
El meu pare va venir a viure aquí els darrers anys i passava molta pena que li fallassin les cames. Va morir als 93 anys sense que hagués perdut la capacitat de caminar. Vaig ser feliç el dia que va morir perquè pensava: quina sort que ha tengut de no arribar a la decrepitud. I dia 3 d’agost de l’any 2006, jo estava estirada en aquesta terrasseta i vaig començar a veure imatges. Aleshores vaig dir: «però què em passa? Això és la meva vida que m’està caient a trossos, l’he d’agafar, i la prosa és molt lenta, així que l’he d’escriure en vers». Llavors vaig començar a escriure i després vaig pensar: però si avui és 3 d’agost, fa tres anys que mon pare es va morir; deuen ser les llàgrimes per la seva mort.
Antònia Vicens, a la terrassa on prenia el sol aquell 3 d’agost. Foto: Gemma Ventura
A vegades dins la vida es van morint coses dins nostre.
Les petites morts de cada dia.
I saps identificar les que hi ha dins teu?
Se’t mor un amic perquè t’ha defraudat, aquella il·lusió que havies posat en allò que no s’ha fet. I una damunt l’altra, les petites morts es converteixen en mancances.
Quina imatge, aquesta de la mort d’un amic.
Un amic que creies que era un veritable amic i després veies que no, que cercava alguna ganància darrere teu. D’alguna manera, l’enterres, i a vegades aquestes són les morts més doloroses. Cada dia hi ha petites morts: se’t mor una planta que l’havies cuidat i regat i ja no tendrà mai més una flor. També crec que aprenem a morir un poquet amb els somnis: de vegades somiam mons on no hi hem estat mai, hi entram suaument i en tornam sense cap trauma. No sé si els somnis hi deuen ser perquè aprenguem a morir.
“Entre les roques foses/ de ben segur/ hi ha/ encara viva/ la seva veu No ploris.”
A Pare, què fem amb la mare morta hi ha un nen que tot el temps està volent ressucitar sa mare, i fa preguntes a son pare, que no li sap respondre. Ho pos en la veu d’un nin perquè és la innocència qui pot fer el miracle.
Creus en els miracles?
Sempre he pensat que la meva vida ha estat un poc miracle: com estem ara aquí? Vaig créixer llegint vides de sants.
Et veig com una dona forta. Tens fred als ulls, però no apartes la mirada al dolor.
Sí, la meva mirada és un poquet així. Tenc glaucoma a cada ull i a vegades pens que he rebut bastantes sotragades i que per ventura he mirat les coses massa de prop. De vegades creiem que la sensibilitat és cosa mental, però tot el cos –ossos, ulls– hi col·labora.
Llavors creus que el que has vist t’ha impactat d’alguna manera als ulls?
Als ulls i als ossos i a tot. D’alguna manera, tot fa mal. Vas al fisioterapeuta i et pitgen un punt omega i t’alliberen el dolor d’una cama, d’un braç. Hauríem d’estudiar un poquet de medicina quan som petits per entendre bé el nostre cos, perquè hi vivim tota la vida i no en sabem res.
Quan tens problemes als ulls aprens a mirar d’una altra manera?
M’havien operat els ulls i vaig quedar cega d’un durant tot un mes; després em varen operar d’urgència i vaig tornar a tenir vista, però tenc aquest ull que m’està penjant d’un fil. I mentres estava estirada al sofà amb els ulls clucs, vaig veure passar a les fosques el llibre Fred als ulls: havia d’obrir l’ull que tenia més bo, agafar un paper i posar-me a escriure. El sac del meu subconscient es va esqueixar i així és com va néixer Fred als ulls.
Aquesta secció es diu La ventura de viure.
La ventura pot semblar i tot una cosa guapa: la ventura de viure! Vaig allà cercant una aventura. També pot ser el risc de viure.
Aquí hi ha el mar, que és molt aventurer.
El mar sempre l’he vist com una tomba preciosa. A Mallorca, els pobles costers eren de pagesos i de pescadors. Els dies que feia molt mal temps, veies les dones dels pescadors que sortien alarmades i que estaven damunt del moll esperant si la barca del seu home arribava, i sempre n’hi havia alguna que no tornava perquè el mal temps se l’havia menjada .Ara ho veiem amb els emigrants que arriben, però quan era nina ho veia amb els pescadors que no tornaven. I també senties a contar que als anys de la guerra hi havia republicans que van agafar la barqueta per fugir i no els van tornar a veure mai més.
Et fa la sensació que hem anat a parar en una societat frívola?
Veig una societat molt conformada, que pensa poc. Mallorca era una terra pobra, bastant ignorant: la guerra ho havia aturat tot, moltes dones, com la meva mare, a penes sabien escriure. Després, amb el turisme la gent va fer diners, van començar a vendre marines, però mai se va invertir en cultura. I si no hi ha cultura, no hi ha pensament; si no hi ha pensament, no hi ha revolta.
La manera com escrius arriba tan endins que no li cal caure en la cursileria. En canvi, sembla que guanyi el que és tou.
Sí, veig que hi ha un art tou de voler arribar a tothom. Els poemes flonjos arriben més perquè hi ha gent que necessita sentir-se recolzada. I en els meus llibres no s’hi poden sentir, perquè són més punyents. I és el que m’interessa: quan llegesc un llibre m’agrada que em trasbalsi.
Hi ha alguna cosa que et pensaves que et donaria el futur i que no t’ha donat?
No he esperat res del futur. Primerament, no sé què és. El temps és un d’aquests enigmes tan grossos. No he dit ara escric perquè el futur em doni, no: he anat a viure el moment, i el futur i el passat no sé què són. Només sé que els anys passen o que nosaltres passam pels anys. Al març en faré 80.
Aquesta mirada presentista et fa mirar l’envellir d’una altra manera?
La decrepitud la trob una injustícia molt grossa de l’univers cap a l’ésser humà. Si trobàs un Déu, m’hi enfrontaria, perquè em revolten molt aquestes coses. Per què hem de sofrir? El dolor d’un que es nega al Mediterrani, o d’un que no té què menjar. Aquest dolor que cream els mateixos humans. Hi ha tantes guerres ara mateix. Al Sàhara hi ha gent que se prepara per anar a morir per la seva terra. Per què tot això? Això em destarota molt.
Hi ha una paraula que es fa servir molt ara: la felicitat.
La felicitat ningú sap què és. Són paraules grosses: la felicitat, la fe, la gràcia. Si ara fos molt feliç, em trobaria malament pensant que hi ha tanta gent que pateix.
Buscant la felicitat individual, oblides els altres.
Tenim el dret de ser feliços? No ho sé. Una persona que cerca la seva felicitat em sembla que és bastant egoista. Però voldria que m’expliquessin què vol dir. Sé què és estar bé amb tu mateix, sé què és tenir moments de molta eufòria. Però ser feliç és una estabilitat, no són moments, i no m’imagin res que duri. La vida està feta d’espurnes.
Manuel Forcano em deia que cau de genolls davant la bellesa per exemple d’un cos. Davant de què caus de genolls?
Amb la bellesa tenc una lluita. Quan veig la mar, tan bella, veig la barca que s’enfonsa. Veig el bosc però hi veig aquell animal que fuig de l’altre. La bellesa i l’horror sempre van plegats. Vaig escriure aquest llibre amb actitud de pregària, a estones em queien les llàgrimes. Jo m’agenoll davant les paraules.
Em podries dir una paraula de les que escoltaves de petita a Santanyí?
Pena de dany, que és la pena de no veure Déu.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
