Quina una n’ha muntat Martí Anson al Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats? A Una exposició de debò l’artista “posa en suspens tot el que hem après per fer-ho saltar pels aires”, llegim. Anson sovint ha proposat desplegaments sorprenents, i ho torna a fer. Observem l’estructura d’un trampolí que s’aixeca a través dels diferents pisos de la Fabra, com si els sostres no existissin, al costat d’una piscina de lona. Hi ha muntanyes de llistons de fustes que creen arquitectures (com la que sustenta una xarxa de bàdminton), objectes com una cadira i una raqueta, i dubtem del significat de tot plegat. Potser ens conviden a intervenir-hi, encara que enlloc s’inviti obertament a fer-ho.
Hi ha dies en què l’artista hi treballa amb els estudiants de Belles Arts, i dies en què l’exposició s’activa. El divendres 26 de març, Anson i el seu equip construeixen una parada com les dels mercats itinerants. És una proposta efímera, que només té raó de ser presentada aquest dia del mes. Un cop muntada, la parada s’omple de samarretes serigrafiades amb una frase extreta de l’obra d’Enric Casasses (“vint-i-sis de març de l’any aquest”), però la roba no es pot comprar; som en un centre d’art.
L’artista explica que “la forma domina el contingut” de la peça, de la mateixa manera que el mercat ambulant no passa cada dia i, quan té lloc, altera l’ecosistema de la ciutat. Anson reflexiona sobre la presencialitat, el valor de l’imprevist i la generació d’expectatives, però sobretot del que provoca aquest desplegament (d’eines, materials i estructures) en l’espectador. “Es tracta de molestar-lo una mica, posar-lo en el compromís d’entendre o no el que veu”. L’artista juga amb els límits i les regles que ens condicionen quan trepitgem centres d’art i museus –podem observar, però sovint no podem tocar– i parla de responsabilitat. “Et dono la clau de casa meva perquè hi visquis, pots modificar coses amb respecte, però no trencaràs la dinàmica de les coses”. L’ambigüitat de la proposta ha generat alguna reacció divertida, com el dia que algú va obrir les caixes de les samarretes (que el divendres 26 lluien a la parada) i va escampar la roba sobre una de les rampes de la mostra.
En els treballs d’Anson, el material és important i es reivindiquen les construccions i arquitectures realitzades de forma atzarosa i intuïtiva. Per dur a terme el projecte, Anson s’ha envoltat d’un equip sense jerarquies. “Som col·legues que s’ajuden” expliquen Laura Maneiro i Joan Boix mentre la resta de companys van aixecant la botiga. Recorden com, per a l’obertura de la mostra, van muntar els trampolins d’esquí i de salts de manera “anàrquico-col·laborativa”.
“El més semblant a un món sense regles són els descampats on juga la canalla: construeixen el que volen amb el que troben, és un joc col·lectiu”, conclou. Anson creu en l’aprenentatge experiencial com a eina pedagògica a potenciar des de les institucions, sobretot, diu, en un moment en què “l’art ha quedat enclaustrat en les lectures que ofereix el museu, però la contemporaneïtat va més ràpid”.
Una exposició de debò es pot visitar fins al 23 de maig al Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats.
