L'aigua que vols

Marie Tremblaypierre vol celebrar els seus 76 anys i reuneix la família i els amics a la casa del llac. Per a la Laura, l’Anne-Sophie, l’Hélène i el JP, els seus fills, tornar al llac és viatjar a la infantesa, al lloc on van aprendre a nedar i on eren lliures, però també tornar als dominis de la mare, una dramaturga amb molt caràcter que no sempre ha sabut mostrar el seu amor pels fills. Aquesta reunió familiar provoca una catarsi inesperada que Víctor García Tur (Barcelona, 1981) narra a L’aigua que vols (Enciclopèdia Catalana i Òmnium Cultural), guardonada amb el Premi Sant Jordi, una novel·la sobre la família, els records, la infantesa perduda i la identitat ambientada al Quebec un mes abans del referèndum per la independència celebrat el 1995. Us en servim un fragment.

Foto: Catorze

Hòstia, no recordava haver conduït fins allà. Una mena de pilot automàtic li havia fet la feina mentre ella volava lluny, entre records de penells a contravent, la flameta de les flors d’aigua al juliol, la ronda de nit del cabussó, una canoa cap per baix, un termòmetre trencat i el permís matern (avui feu el que us roti, nenes) per jugar amb el mercuri… Però de seguida que havia abandonat l’autopista, cap als aiguamolls amb les espines dels avets morts, la Laura s’havia despertat del somni: s’havia trobat agafada a un volant, amb els peus conscients dels pedals, i un retrovisor que li retornava la mirada de son fill, en Jean-Ethier, mentre l’Héloïse seguia fora d’angle. Qui fos que havia conduït per ella s’havia escapolit i l’havia deixat sola, al volant, amb els fills.

—Deu minuts —va dir la Laura— i se us ha acabat la vida civilitzada.

Deu minuts és el que la memòria calculava.

—No exageris, mare —va fer l’Héloïse—. Ja m’han dit que hi ha tele.

—Qui t’ha mentit tan cruelment?

—En Jean-Ethier.

—Jo recordo un televisor —es va defensar ell.

—Deus recordar un passi de diapositives. Només tenies dos anyets. L’avi era molt aficionat a les diapositives de Cuba i Nicaragua.

—Hi ha aigua calenta a la cabana? —va desafinar en Jean-Ethier. El dia menys pensat l’enviaria amb el pare un cap de setmana i tornaria amb la veu d’un estrany, un home estrany. De moment continuava sent el seu petit adolescent, i el seu petit, com a garantia d’intimitat, allargava eternament les dutxes—. N’hi ha, espero.

—No és una cabana sinó un xalet. Aigua calenta fins que s’acaba el dipòsit, electricitat, llibres, tocadiscos, la màquina d’escriure de l’àvia i una torradora. Això és tot.

S’hi va repensar:

—Bé, és possible que hi hagi tele però no l’engegarem, si no és que esclata la Tercera Guerra Mundial.

Tenia fresca la imatge del bolet aquàtic de Mururoa. Malgrat les protestes, el pet atòmic de Chirac havia torbat el món.

—Si hi tenen tot el que dius —va dir l’Héloïse fent-se visible al retrovisor—, en què es diferencia de viure a casa teva o la del pare?

—Casa meva i casa el pare és casa vostra. Us ho repetiré tants cops com sigui necessari: casa meva no és casa el pare i, al revés, casa el pare no és casa meva, però tant l’una com l’altra són casa vostra. Ho enteneu? I tots dos us estimem, nois.

Amb en Maurice havia acordat que sempre inclourien l’altre quan recordessin als nens que els estimaven. Un pacte de cavallers amb el teu ex. La civilitat ha de sobreviure al matrimoni.

—En què es diferencia el xalet de casa nostra, doncs?

—Ho hauràs d’esbrinar tu mateixa —va respondre misteriosa. No convencia el seu misteri, però ningú no va queixar-se.

Accedint a la pista de grava, els sons d’una conducció tediosa a l’autovia s’havien tornat una variació de sorolls cruixents de ràdio que no sintonitza. Passades les bústies, agrupades com ruscos d’abelles, la Laura va reduir per tombar a l’esquerra sense sortir-se cap als arbustos o el llac, que no devia quedar lluny. El bosc s’havia alçat a banda i banda. La carretera es feia estreta. Creuant-se amb un Ford morrut, va cedir-li tot l’espai possible; una mà va sortir de la finestra per donar les gràcies. I més endavant va avançar amb compte una corredora encaputxada que, temeràriament, li donava l’esquena. Quan ella era petita amb prou feines s’alçaven sis casetes al voltant del llac; ara hi havien edificat a tort i a dret, o d’això es queixava la mare, que encara hi pujava els mesos més clements. El paisatge era menys verge. Ella mateixa era menys verge. Era qüestió de temps que els seus fills també fossin una mica menys verges. El bosc no havia canviat, però. Al bosc no hi passava el temps. Només les estacions. La Laura esperava entreveure un cérvol d’un moment a l’altre, i esperava que els fills també el veiessin i que servís de recordatori que hi ha una altra vida que no és la vida de Gatineau, una vida protagonitzada per una altra gent, unes altres bestioles. Esperava no veure cap os negre. Ni de lluny. De vegades la vegetació s’obria tímidament i revelava el fustam d’una de tantes cases. D’altres descobria un retall d’aigua platejada pel sol. En tot cas el fullatge vetllava per la intimitat dels veïns. La verdor era rica i plena. Al segon cap de setmana de setembre, alguns aurons i roures ja apareixien gratinats. La temperatura canviaria més d’hora que tard, però tècnicament encara era estiu, va pensar la Laura.

Per fi va reconèixer el porxo del xalet familiar i va fer sonar el clàxon amb un fraseig que havia de semblar feliç. Va aparcar vora d’un cotxe que se li havia avançat i va girar la clau. Per un segon, va tenir l’automatisme d’endur-se amb ella la ràdio, com si encara fossin extraïbles.

—Laura, desperta’t —va dir-se—, ja és el futur.

—Què dius, mare? —va preguntar l’Héloïse.

—Que agafem les bosses i tothom a l’aigua. Us vull fent activitats no urbanes, entesos?