Foto: Ylanite Koppens / Pexels
Com frises perquè algú
–qui sigui: un pare o una mare, un déu–
s’aixequi del seu somni i corri i es descalci
només per tu
Carles Torner
No era el xarop d’herbes (arç blanc, passionera i salze) el que em feia dormir tan plàcidament les nits a casa teva. No fa el mateix efecte aquí, a l’habitació de les finestres esquerdades i els llençols freds. Aquí em costa agafar el son i em quedo enganxada a l’aixeta que degota i als roncs del veí de dalt. El didalet de xarop amb gust de mel que m’empasso cada vespre no em calma el neguit ni esborra el remolí de pensaments que m’omplen el cap de frases i d’imatges fragmentades –el cel d’abril, la mare, tu, tres versos, una abraçada, el vent al balcó, la buguenvíl·lea florida al pati del casal d’avis. No era el xarop para a ansiedade e insonia el que m’aquietava l’ànima les nits amb tu com si l’acaronés una mare, un pare, un déu. Aquí, a l’habitació dels corrents d’aire i la pintura escrostonada, el beuratge no m’assossega. Me’l prenc igualment, com si la fe servís d’alguna cosa, com si no sabés que em fas falta.
Encara et recordo l’olor.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
