Foto: billow926
No em negareu que la capacitat per conèixer gent s’ha reduït en sec. Almenys en persona. Qui fa amics nous en pandèmia? Doncs mira, jo, que vaig fer una amiga fa un parell de mesos, algú l’existència de la qual desconeixia absolutament i ara ens contem coses íntimes. Ho trobo tan insòlit que vull explicar-ho.
Jo estava al mostrador de la sala d’espera del Cemcat a la Vall d’Hebron, ella sortia del lavabo de la mateixa sala i, en veure’m (els ulls i el front, perquè la resta de la meva cara i de la seva i la de tothom queda sota una mascareta) va vindre, intueixo per la forma que li van agafar els ulls que somrient directa cap a mi i em va saludar com si em conegués.
–Hola! Com estàs?
Era agradable, jove, lluminosa, amb un accent preciós. Quan es va adonar que jo estava fent anar a tota velocitat els arxius mentals fins a topar amb algun que em portés a la seva persona em va aturar.
–No, no ens coneixem. Però és que aquesta setmana just m’he llegit Gina i m’acaben de diagnosticar i em fa molta il·lusió trobar-te just ara i aquí.
Li vaig dir anem a seure i crec recordar que li vaig començar a pegar la pallissa com a escleròtica experimentada que soc. Tu no et preocupis, mira jo he vingut a peu fins aquí. Al principi és normal estar espantada, a mi tot em va començar aixà. I tu quants anys tens. Això que dic al llibre no em va passar exactament igual eh, bla, bla. Jo hi havia anat a recollir el medicament, que resulta que era el mateix que venia a recollir ella, que començava a tractar-se per l’esclerosi múltiple per primera vegada. Això acollona, me’n feia un càrrec.
N’hi ha d’altres però el nostre tractament consisteix en una pastilla al dia durant cinc dies consecutius durant dos mesos consecutius durant dos anys consecutius, no sé si s’entén, però el que és important és això: que les dues començàvem l’endemà a prendre’ns una pastilla a primera hora del dematí que ens aniria matant les defenses (hola, pandèmia) i durant aquells cinc matins seguits jo pensaria en ella i ella pensaria en mi a la mateixa hora des de dos punts diferents de Catalunya i les dues ens sentiríem menys soles en aquesta malaltia injusta.
Vam parlar darrere les mascaretes durant deu minuts, o potser vint, no ho sé; parlàvem ràpid perquè teníem poc temps. Em van cridar a mi primer i quan estava a punt de sortir de la sala d’espera i deixar-la allà molt sola amb el recent diagnòstic se’m va ocórrer preguntar-li:
–Com et dius? Et busco! Adeu!
Davant l’estupefacció dels altres pacients de la sala, que acabaven de presenciar el naixement d’una amistat. Diuen que aquest fenomen només passa una vegada cada cent cinquanta anys.
I un vespre vam fer una videotrucada i llavors sí, vam xerrar molta, molta estona i hem quedat un altre dia per anar a treure’ns sang per a un assaig clínic sobre immunitat de covid-19 i EM. Qui ens ho havia de dir que ens hauríem de veure en tal percala. On queda la nostra vida d’abans on només ens preocupava a quin bar aniríem el divendres i on faríem el vermut el dissabte, i qui més s’hi apuntaria.
El que està clar és que això que anomenem vida, que no és altra cosa que haver nascut i lliscar per un tobogan, no fa més que girs inesperats, com si ho guionés algú prou bo, algú que sap el que es fa, perquè no hi falti de res: una mica d’intriga, una dosi de sorpresa, un polsim de tensió, un bri d’humor, un pessic de drama, un pensament d’alegria.
2
0
