T'explicaré aquell conte

M’has donat l’empenta justa perquè obri el pany, perquè no em quedi tremolant davant de cada pom nou

| 19/10/2015 a les 17:00h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Lon Martin


Hi seré. Sempre. Al teu costat. I saps que jo no prometo mai res, que m’espanten els compromisos a llarg termini. Que sóc incapaç de signar qualsevol contracte que insinuï el rastre d’una cadena. Que t’estimo és la paraula que dic més fluix.
 
Però amb tu no hi ha lletra petita: només veritat. No hi ha cadenes: només els camins que m’has ensenyat sense imposar-me cap ruta, ni idealitzar-me cap demà, ni negar-me cap avui. Estalviant-me que carregues un jo que no és el meu. M’has donat l’empenta justa perquè obri el pany, perquè no em quedi tremolant davant de cada pom nou. Has sabut escoltar-me i és així com he après a escoltar-me a mi mateixa. De tant en tant t’has agafat la mà, t’has frenat l’impuls protector perquè aprengués a equivocar-me. M’has donat la vida, però no te l’has quedat. M’has deixat volar, has deixat que en aquest món fos el que hagués de ser.
 
Hi seré, no només perquè tu sempre hi has estat, sinó perquè admiro el que ets. Perquè em faig gran i començo a entendre-ho: em plantejo a quantes coses deus haver renunciat per haver-nos posat al davant. Qui hauries estat. Com seria jo. Què hauria passat. Però tinc la sort de tenir-te. De trucar-te cada nit i explicar-te qui m’he trobat, què he escrit; de preguntar-te com estan els meus germans. I que m’expliquis que la petita, en comptes d’estudiar la taula del set, ha buidat tots els calaixos lligant samarretes, llençols i mitjons per fer una llarga corda de roba. Que a cada nus està un pam més a prop del carrer, un pam més lluny del seu niu. I penso tant de bo arribi allà on vulgui, d’aquesta manera, jugant a viure. Quan hagi de multiplicar set per vuit i comptant aixequi un dit i n’abaixi un altre, fes com ho feies amb mi: espera que arribi ella sola al cinquanta-sis.
 
Sé que hi ha coses que no dius. Et guardes el dolor per a tu. No vols amoïnar els altres. Escoltes els meus problemes ridículs i ximples abans de confessar-me que hi ha lluites que deixaries per perdudes, que hi ha pors que costen massa de dissimular. Però, mare, vull que sàpigues que si una nit no pots dormir, jo vetllaré per tu. T’explicaré aquell conte on, malgrat tot, tot acaba bé. Si un matí obres les cortines i no trobes el sol, avisa’m: convertiré les llàgrimes que amagues en un ram de flors.

COMENTARIS

T'explicaré aquell conte
Anònim, 20/10/2015 a les 07:53
+0
-0
Qué difícil ser una mare així !!!!
Gràcies
Llibertat, 15/11/2015 a les 11:00
+0
-0
No he deixat ni un segon de llegir paraules senzilles i al mateix temps plenes d'amor. Gràcies

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats