M’agrada observar els desconeguts. Imaginar-me com deuen ser les seves vides, mentre miren el mòbil al metro, prenen notes en una llibreta a la taula del costat en algun bar o s’abstreuen mirant un punt infinit asseguts en un banc del carrer.
Tonight we Fly, la cançó en què Neil Hannon sobrevola el món –gairebé com a la Guia de l’Autoestopista Galàctic– i veu des de dalt les vides de la gent mentre es pregunta per què és tan difícil trobar la felicitat, podria ser perfectament la banda sonora d’aquest viatge entre cares que se’m creuen en el trajecte quotidià, tot i que jo no volo.
Algunes ja són familiars, tant que els somric malgrat la desconeixença: la noia prima que puja al metro una parada després de la meva i porta uns vestits preciosos, el noi que passeja el gos pel voral del tramvia, sempre a la mateixa hora, el pare que porta el seu fill en bici a la guarderia, el guarda de seguretat…
Tot de vides. Tot de persones diferents de qui no sé res. No sé si són feliços ni si tenen problemes, si estan enamorats o si intenten oblidar algú, si lluiten contra alguna cosa cada dia quan es lleven al matí, ni quines són les renúncies que arrosseguen des de fa anys, quins són els seus somnis…
El que és segur és que caminen i es creuen amb altres humans. Que, sigui com sigui, avancen. Potser es pregunten coses sobre les vides alienes. Potser no són tan diferents de mi.
A primer cop d’ull, el meu exercici, el meu pensar sobre les vides dels altres, podria tenir un component insà. No us penseu, m’ho he arribat a plantejar. Però de cop i volta, especialment en moments en què només em veig a mi, a les meves renúncies, els meus somnis, els meus maldecaps i les meves tensions internes, agafar una certa perspectiva i mirar-me el món com un decorat gegant pel qual transito amb un munt de figurants, m’ajuda a posar-me a lloc.
No sé què fan els desconeguts. No sé què pensen. Però estic convençuda que, com jo mateixa, intenten fer-ho tan bé com saben. Miren de sortir-se’n de la mateixa manera que jo. Cadascú amb les històries que amaga i que jo miro d’imaginar en els seus gestos o en la manera com miren o caminen. Intentant aparentar normalitat malgrat amagar alguna tristesa difícil de sargir a la butxaca de dins de l’abric, arrossegant alguna culpa que els fa avançar més a poc a poc. Però caminant.
Com jo, que no sóc diferent de la resta. Que a vegades he de fer el cor fort i obligar-me a fer una passa rere l’altra en aquest trajecte de cada dia. Altres camino a dos pams de terra de tant contenta com estic. I a estones, sobretot quan arriba el fred, m’atrapa una mica la malenconia i no ho puc dissimular.
Fem el que podem amb el material que tenim: la noia del metro, el noi del gos, el pare de la bici i jo mateixa. I escrivim històries que només nosaltres coneixem amb exactitud, mentre transitem entre altres humans que escriuen les seves.
La complicitat de viure i avançar m’empeny a cercar aquestes històries a les mirades dels altres i, quan les trobo, em sento una mica més humana.
Encara que a cap de les pupil·les dels altres viatgers hi hagi la resposta que estic buscant.
Encara que ells no la trobin en els meus ulls, si la busquen.
Foto: Alexey Volkow
Cançó: Tonight we Fly, The Divine Comedy
Disc: Promenade, 1994
