Per cantar un gol al teatre

Un estadi ple és molta, molta, molta gent. Foto: Jonathan Vitela

Em vaig asseure per primera vegada a la grada del Camp Nou l’any 2003. Tard, tenint en compte que havia viscut tota la vida al davant mateix de l’estadi. Tan al davant que, quan s’omplia i l’afició cantava un gol, la tauleta de vidre del costat del sofà, a casa dels meus pares, es posava a vibrar. I no ho feia en sentit metafòric, no, vibrava en el sentit més físic de la paraula. Ciència pura posant-se de manifest per expressar un goig que jo no només no compartia, sinó que, a més, em sap greu confessar-ho, menystenia amb certa supèrbia.

Dic, doncs, que una tarda d’agost del 2003, finalment, vaig anar al Camp Nou a veure jugar el Barça. Era un partit del torneig Joan Gamper contra el Boca Juniors. No era un partit dels que passen a la història, no era un clàssic, no era un partit de Champions… era un partit amistós. I jo hi vaig anar amistosament, també, amb esperit turístic. Una mica com qui puja al monument de Colom: pensant que és una d’aquelles coses que has d’haver fet com a mínim un cop a la vida, si vius a Barcelona.

Em vaig asseure al gol nord, entre una multitud de gorres blaugrana, estupefacta per l’extraordinari poder de convocatòria d’aquella vintena de senyors en pantalons curts que es deixarien si no la pell com a mínim les articulacions, per fer entrar una pilota entre tres pals coberts amb una xarxa, artilugi conegut amb el nom de porteria, que, per cert, des del darrere es veu tan enorme que vaig pensar que marcar un gol tampoc no deu ser tan difícil. Això, però, no ho vaig dir a ningú, és clar, per no quedar com una idiota.

Quanta gent! Per favor! Disculpeu-me l’obvietat però és que la contundència d’aquest fet es mereix ser subratllada, perquè un estadi ple és molta, molta, molta gent. Llavors el sentiment d’estupefacció es va transformar en un allau de preguntes sense resposta. Un atac de perquès d’aquells tan dolços que em fan sentir com una nena petita que encara ha de créixer i que ho vol entendre tot. I el primer, rotund, implacable i definitiu era molt simple: Per què havia vingut tanta gent? Era amistós, aquell partit, com podia ser que tingués tants espectadors? Mai no hi veurem tanta gent al teatre, tanta gent i tant il·lusionada, vaig dir-me. Per què deu ser, això? A veure, que el futbol mou masses i el teatre no ja ho sabia. Ho sabem tots. És així i punt. D’acord, sí, però, profundament… això, per què passa? Com pot ser? Shakespeare, Txekhov, Ibsen, Molière, Mamet, Mouawad, Koltès, tants d’altres… Per què les paraules de tots aquests genis interessen menys que deu jovenets, milionaris i molt catxes, corrent al darrere d’una pilota? Que és boja, la gent? O potser els que ens dediquem al teatre passem per alt alguna cosa?

Llavors, entre gorres, banderes, trompetes d’aquelles que semblen gemecs d’elefant en zel i els meus deliciosos perquès, els jugadors van sortir al camp, glorificats per l’himne. I tothom es va posar a entonar aquell cant tan elemental i tan planer amb el cor a la mà. M’hi vaig afegir de seguida, posseïda, esperitada… i de sobte vaig començar a entendre alguna cosa. Aquella cançoneta, que m’havia resultat sempre tan irritant, contenia en els seus versos, tan simples, respostes possibles a alguns dels meus perquès. L’estadi es va posar a vibrar amb una força que, ràpidament, vaig reconèixer com el mateix fenomen científic que durant tants anys havia fet vibrar la tauleta de vidre de casa. Energia viva, palpable. Una tremolor que em va fer venir llàgrimes als ulls, un poder que es va saltar els filtres del meu intel·lecte i em va atrapar per la pell. Increïble. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord. Estem d’acord.” És això tan senzill: és això. Tanta gent, tan diferent, posant-se d’acord per enviar tota la seva energia en una mateixa direcció.

El partit era una excusa. Una excusa per sentir la vida, per notar la sang a les venes. Una excusa per compartir una il·lusió, per sentir-se part d’un grup enorme i poderós. Cal que ens importi la mateixa cosa per sentir-nos a prop de l’altre, però el més valuós no és la cosa que ens importa, sinó el triomf en la batalla contra la soledat. Centrifugar l’energia i barrejar-la amb la del grup per purificar-la o alguna cosa així… I tenir un enemic comú a qui odiar sense problemes ni conseqüències incòmodes, permetent que l’emoció ens governi, sense fer-hi res. Només mirant i dient: “Jo vaig amb el Barça” i deixant que es vagin desencadenant els processos fisiològics, químics: l’adrenalina, la dopamina… Una vida emocional sencera entregada en noranta minuts. Aquesta és la catarsi de la qual parlava Aristòtil en la seva poètica: uns espectadors que s’emocionen plegats, un col·lectiu estimulat de manera simultània.

Hi ha coses que no aconseguirem mai, al teatre, perquè, per començar, no hi ha sala que pugui ubicar cent mil persones en una sola funció ni tindria cap sentit que hi fos. Però que interessant reflexionar sobre el que senten els culers quan juga el Barça! Que excitant, en un procés creatiu, pensar com podem provocar als nostres receptors aquesta sensació de catarsi col·lectiva, tornant, com el fill pròdig, als braços del pare Aristòtil. I apuntar al cor de l’enemic comú sigui quina sigui la seva categoria (avui dia en tenim molts per triar), i valorar la necessitat que els espectadors tindran de sentir-se còmplices d’una jugada, i de notar que allò que està passant a l’escenari els importa i els commou. Vetllar perquè se sentin acompanyats, vius, victoriosos en el duel contra la pèrfida soledat. Procurar que siguin presos per la química dels seus organismes: fer que vibrin, físicament, com la tauleta de vidre de casa dels meus pares.

I si alguna vegada aconseguim alguna cosa que s’hi assembli, llavors sí, llavors: gooooooool!!!!!