Foto: G.V.
Quan vaig treballar de mestra tant estava a sisè de primària com a P3. El primer dia que vaig entrar a la classe del Sol, ho vaig veure clar: a aquesta edat encara no han après a fer el paper ni a dissimular i si no els interessa el que dius, passaran de tu olímpicament. Per tant, ho havia de convertir tot en un teatre: mans amunt, mans avall, ara parla tu i ara ballem tots. El cas és que un dels nens que trobava a parvulari, el David, ha vingut al Museu d’Història de Catalunya. Els diumenges hi fan activitats familiars, i la d’avui porta un títol que podria encapçalar un dels contes que ens inventàvem junts: “La Polsina viatja pel temps”.
La Polsina és una noia que al vestit hi duu l’arc de Sant Martí. I al cap, una diadema amb una flor enganxada. Arriba amb un carro que té el mapa del món dibuixat i a dins amaga un calaix. Tota ella, plena de colors i vitalitat, s’ha plantat davant dels set nens i, evitant el previsible com esteu?, els ha llençat un repte: Vosaltres teniu imaginació? Han fet que sí movent el cap i aquest ha estat el tret de sortida.
Comença el taller. I ho fa tot presentant aquells homes que s’assemblaven als micos. Que corrien així com si estiguessin per la selva. Vinga va, feu-ho com jo. Els set nens s’han convertit en els micos més vergonyosos del món. Amb quatre saltirons han anat a parar a la primera sala: la de la prehistòria. Vet aquí l’homo sapiens i la seva destresa per afilar pedres. I una mica més enllà, les cases de l’edat de bronze. De què estan construïdes? Un respon de troncs i canyes. I l’altre afegeix: els sostres estan fets amb fang i palla. Observar, preguntar i descobrir podrien ser els tres verbs més propers a l’aprenentatge.
La Polsina demana que, a través de la imaginació, vegin com dins de la seva mà hi apareix un cabdell ben gran. N’estira el fil, que són els anys, fins arribar als 4.000. Si traguéssim els tres zeros, tindríem l’edat del David. Així que el recorregut cronològic és llarg, però l’encaminaran tal com ho demana la situació: ja sigui simulant un vaixell entre tots –pares inclosos– per navegar cap a Grècia o bé muntant a cavall per galopar cap a l’edat medieval.
Mama, és un parc? No, és un vaixell. I un cartell afegeix que cap a l’any 70 dC va naufragar vora el cap de Creus. Què hi ha a dins? Els ulls encuriosits van espiant el que tragina l’embarcació: gàbies amb animals, àmfores d’oli, ceràmiques. La Polsina afegeix que en aquells temps, a Grècia, no hi havia neveres ni monedes. Ho intercanviaven tot. Tu tens cigrons? Doncs jo t’ho canvio per enciams.
Tot d’una sentim una veu que parla en una llengua estranya, però familiar: el llatí. Hem arribat a Roma. Amb maons i terra cuita s’alçaran amfiteatres on lluitaran els gladiadors. Creuem una màquina de guerra que llançava pedres a 200 metres de distància i, sense prendre mal, anem a parar a l’Al-Àndalus i, de pas, descobrim algunes de les paraules que ens va regalar l’àrab: matalàs, cotó i carxofa.
I passejarem pels castells de l’edat mitjana i per les masies de l’edat moderna. I anirem a parar a la casa d’un artesà que conviu amb l’obrador i la botiga i que ens ha deixat parada la taula. Encara no dinarem, però escoltarem un conte que desmitifica la sang blava, les princeses bledes i els reis altius. Els nens obriran una mica més els ulls, com quan t’expliquen un secret que t’esmicola els esquemes. I quan passem per davant de Guifré el Pilós i el David s’adoni que no és una persona sinó una figura, arrufant les celles, li reclamarà a la seva mare: hi ha alguna cosa que sigui de veritat? I ella li respondrà: tot.
Ens anem apropant al 1714, de reüll veig tot un poble que aixeca la falç cap al cel. Miro el nostre grup, els set nens que han anat estirant el fil invisible del temps per fer-se’l seu. Captant la curiositat per conduir-la cap a un lloc tant nou per a ells com antic nosaltres: la història. El seu imaginari ha trobat totes les pistes per arribar-hi gràcies a la recreació fidel que n’ha fet el museu. Simulant des de molins fariners fins a cavalls que poden ser muntats. Fins i tot ens hem trobat una corda que et permetia sospesar l’armament que duien els cavallers. De fet, jo ho he intentat i no l’he alçat ni dos pams del terra. Com podien caminar amb tota aquella ferralla? Experimentar també és la manera d’entendre.
S’acaba el taller. La Polsina empeny el seu mapa del món amb rodes, aixeca la mà i diu adéu. Demà els nens tornaran a l’escola. Quan a casa o a classe es preguntin el per què d’això i d’allò, tant de bo no es trobin com a resposta la ignorància, sinó una veu que els fabriqui nous interrogants. Una veu que faci amb ells el mateix que feien els grecs: intercanviar un trosset d’ahir per un pessic de demà.
La Polsina és una noia que al vestit hi duu l’arc de Sant Martí. I al cap, una diadema amb una flor enganxada. Arriba amb un carro que té el mapa del món dibuixat i a dins amaga un calaix. Tota ella, plena de colors i vitalitat, s’ha plantat davant dels set nens i, evitant el previsible com esteu?, els ha llençat un repte: Vosaltres teniu imaginació? Han fet que sí movent el cap i aquest ha estat el tret de sortida.
Comença el taller. I ho fa tot presentant aquells homes que s’assemblaven als micos. Que corrien així com si estiguessin per la selva. Vinga va, feu-ho com jo. Els set nens s’han convertit en els micos més vergonyosos del món. Amb quatre saltirons han anat a parar a la primera sala: la de la prehistòria. Vet aquí l’homo sapiens i la seva destresa per afilar pedres. I una mica més enllà, les cases de l’edat de bronze. De què estan construïdes? Un respon de troncs i canyes. I l’altre afegeix: els sostres estan fets amb fang i palla. Observar, preguntar i descobrir podrien ser els tres verbs més propers a l’aprenentatge.
La Polsina demana que, a través de la imaginació, vegin com dins de la seva mà hi apareix un cabdell ben gran. N’estira el fil, que són els anys, fins arribar als 4.000. Si traguéssim els tres zeros, tindríem l’edat del David. Així que el recorregut cronològic és llarg, però l’encaminaran tal com ho demana la situació: ja sigui simulant un vaixell entre tots –pares inclosos– per navegar cap a Grècia o bé muntant a cavall per galopar cap a l’edat medieval.
Mama, és un parc? No, és un vaixell. I un cartell afegeix que cap a l’any 70 dC va naufragar vora el cap de Creus. Què hi ha a dins? Els ulls encuriosits van espiant el que tragina l’embarcació: gàbies amb animals, àmfores d’oli, ceràmiques. La Polsina afegeix que en aquells temps, a Grècia, no hi havia neveres ni monedes. Ho intercanviaven tot. Tu tens cigrons? Doncs jo t’ho canvio per enciams.
Tot d’una sentim una veu que parla en una llengua estranya, però familiar: el llatí. Hem arribat a Roma. Amb maons i terra cuita s’alçaran amfiteatres on lluitaran els gladiadors. Creuem una màquina de guerra que llançava pedres a 200 metres de distància i, sense prendre mal, anem a parar a l’Al-Àndalus i, de pas, descobrim algunes de les paraules que ens va regalar l’àrab: matalàs, cotó i carxofa.
I passejarem pels castells de l’edat mitjana i per les masies de l’edat moderna. I anirem a parar a la casa d’un artesà que conviu amb l’obrador i la botiga i que ens ha deixat parada la taula. Encara no dinarem, però escoltarem un conte que desmitifica la sang blava, les princeses bledes i els reis altius. Els nens obriran una mica més els ulls, com quan t’expliquen un secret que t’esmicola els esquemes. I quan passem per davant de Guifré el Pilós i el David s’adoni que no és una persona sinó una figura, arrufant les celles, li reclamarà a la seva mare: hi ha alguna cosa que sigui de veritat? I ella li respondrà: tot.
Ens anem apropant al 1714, de reüll veig tot un poble que aixeca la falç cap al cel. Miro el nostre grup, els set nens que han anat estirant el fil invisible del temps per fer-se’l seu. Captant la curiositat per conduir-la cap a un lloc tant nou per a ells com antic nosaltres: la història. El seu imaginari ha trobat totes les pistes per arribar-hi gràcies a la recreació fidel que n’ha fet el museu. Simulant des de molins fariners fins a cavalls que poden ser muntats. Fins i tot ens hem trobat una corda que et permetia sospesar l’armament que duien els cavallers. De fet, jo ho he intentat i no l’he alçat ni dos pams del terra. Com podien caminar amb tota aquella ferralla? Experimentar també és la manera d’entendre.
S’acaba el taller. La Polsina empeny el seu mapa del món amb rodes, aixeca la mà i diu adéu. Demà els nens tornaran a l’escola. Quan a casa o a classe es preguntin el per què d’això i d’allò, tant de bo no es trobin com a resposta la ignorància, sinó una veu que els fabriqui nous interrogants. Una veu que faci amb ells el mateix que feien els grecs: intercanviar un trosset d’ahir per un pessic de demà.
Foto: G.V.
Foto: G.V.
Foto: G.V.
Foto: G.V.
Foto: G.V.
Foto: G.V.
Foto: G.V.
Foto: MHC
Foto: MHC
Foto: MHC
Foto: G.V.
Foto: G.V.
0
0
