Diamant blau

És un home encara jove, prim, de front ample i mirada serena, però està consumit per un mal que ningú no sap quin és

| 02/11/2015 a les 16:54h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca
Un passat familiar, uns ulls blaus, una pedra preciosa. Us oferim les primeres pàgines de «Diamant blau», la nova novel·la de Care Santos.
 

Foto: Roberto Rodríguez


13 d'agost de 1927

De tan buida, fosca i plena de ciris, la sala sembla una església. Del que va ser, només en queda el rellotge a la paret, de fusta fosca i pèndol daurat, marcant l’hora equivocada, com sempre. Aviat s’aturarà, perquè l’única mà que li donava corda ha deixat de fer-ho.

La Teresa ha travessat tota la ciutat tan de pressa com l’hi permet el seu embaràs de vuit mesos. Ha sabut la notícia per una veïna xerraire —«Ton pare s’està morint, nena»— i se li ha glaçat el cor. Ja s’ho temia, algun instint secret l’havia avisat, no sap com. Avui no ha dormit bé. Tothom es pensa que és la criatura, que ja no la deixa estar al llit. Ella sap, però, que l’empaiten les presses de la mort, no les de la vida.

El cor li batega com un tambor quan truca a la porta. Surt a obrir la seva germana petita. La mirada espantada és com un mur que li barra el pas.

—Deixa’m passar, Dolors —li ordena, amb una veu i un posat tan ferms que és difícil oposar-s’hi. La germana petita vacil·la, quequeja de por:

—Ja... ja ho sap la ma... mare, que venies?

—Digues-l’hi tu, si vols.

—No és a casa.

—Doncs raó de més perquè em deixis passar, nena —i com que la noia no es belluga, la Teresa alça la veu—: Fes el que et dic!

La Dolors no sap què fer. La Teresa no s’espera que es decideixi. Empeny la seva germana, travessa el petit rebedor i recorre el passadís fins a la sala. És una dona de 26 anys, decidida, que sap què fa. Tot el contrari de la seva germana petita, que n’acaba de fer 18.

No havia tornat des que va fugir, ara fa gairebé tres anys. Tres anys que semblen una eternitat. L’espanta l’olor clerical de la casa, però molt més l’absència absoluta de vida. Aquí no queda res. Només un llit, al mig de la sala, enganxat als finestrals, que tenen els porticons tancats. Tot està en penombra. Fa molta calor. Al pati només hi ha silenci.

A la sala hi troba, a més de la Dolors, la seva germana Maria i el seu germà Josep, en Pepito. En Josep du l’uniforme de xofer de la pastisseria Font, i la formalitat escau al moment. Tots s’estan drets, perquè no hi ha cadires, només el llit on Florià Pujolà respira feixugament.

—I els mobles? —pregunta la germana gran.

—Ens ho han embargat tot —explica la Maria.

—Embargat? —repeteix, sense creure-s’ho.

—Per pagar deutes —explica el germà.

—Quan ha estat?

—Ahir al matí. Amb prou feines vam aconseguir que deixessin el llit.

El seu pare té els ulls tancats i les mans ermes. És un home encara jove, prim, de front ample i mirada serena, però està consumit per un mal que ningú no sap quin és.

La Teresa s’hi acosta, li prem la mà, murmura una sola paraula a cau d’orella:

—Pare...

En Florià Pujolà entreobre una mica els ulls. Les parpelles li pesen molt. En veure la filla, la seva cara es transforma. De resignació final a última alegria.

—Teresa... que bé que hagis vingut. Que maca que estàs!

La Teresa passa un palmell fred pel front roent del seu pare. L’hi besa, mentre li estreny la mà. En Florià mira el ventre inflat de la seva filla.

—No el veuré néixer.

La Teresa no diu res. Prova de somriure però no pot. Dissimula les llàgrimes mirant les parets buides.

—Tot això està molt diferent de quan te’n vas anar.

—Sí.

—El piano no es volia moure. Van caler deu homes! —En Florià fa una ganyota trista, assenyalant l’empremta que l’instrument ha dibuixat a la paret, com un fantasma—. Només han deixat el rellotge. Els feia por. Diuen que està encantat, els ximples —fa una pausa, per recuperar forces—. Ara tot s’ha perdut.

—No es cansi, pare. Tot tornarà.

—Jo no. Jo no tornaré. Estic molt cansat.

En el silenci, el rellotge marca un tic-tac tan pesarós com la respiració del tintorer.

—Si tu haguessis estat un noi, Teresa... —una altra pausa, per deixar passar la hipòtesi, per somiar-la uns segons i de seguida deixar-la córrer—. Estàs més guapa que mai, criatura!

Els colors virolats del vestit d’estiu de la Teresa són una cosa que en aquesta escena no lliga.

—Té gana? Vol que li porti un got de llet?

—No vull res... —murmura ell, i els records li fan obrir els ulls—. Te’n recordes de la Tomasa? Quina sort va tenir de no veure-ho tot desfet...

—No es cansi, pare. Tanqui una mica els ulls.

En Florià Pujolà obeeix la seva filla. En la penombra li sembla sentir les olors de la cuina de la Tomasa, la remor de cassoles i plats. I també el refilar dels ocells, lluny, però clar. El seu diamant blau, tan enlluernador, tan estrany, al bell mig de la memòria. Quantes hores de la seva vida va passar mirant-lo!

Ara s’adona el tintorer que la seva vida ha estat, sobretot, blava. I se n’alegra, del descobriment. El fa somriure. L’últim instant de placidesa també és blau. Blau clar i transparent com les seves pupil·les. Les que té al davant, les seves, les del seu pare, les de tants avantpassats que venien de lluny. Una herència familiar transformada ara en la mirada ombriva de la Teresa.

—Per què està tan fosc, aquí? Quina tristor! —la Teresa s’aixeca, obre els porticons de les finestres d’una revolada.

Tremolen les flames dels ciris escampats per l’habitació.

El gabial del mig del pati, el caprici d’en Florià durant tots aquests anys, on van viure desenes d’ocells, ara és gairebé buit. A dins només queda un sol exemplar. El diamant blau.

 


Diamant blau

© Care Santos
© d'aquesta edició: Columna, 2015









FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions