La reivindicació de l'ara i aquí

L'exposició de Carlos Bunga a la Capella Macba explora el caràcter efímer del temps

| 02/11/2015 a les 08:17h
Especial: Crònica
Arxivat a: Passadís, arquitectura, pintura

Foto: MACBA-Miquel Coll
 

Carlos Bunga va néixer a Porto el 1976. L'exposició que presenta a la Capella Macba s’ha definit com un temple dins d’un temple. Des de fa sis anys, la seva ciutat d'acollida és Barcelona. Abans, diu, era un nòmada, i l'única adreça permanent, un gmail.


Li interessa el paisatge urbà, viu i mutant, que defineix com a segona pell. S'inspira en tot el que té una història: els edificis decadents i viscuts, les pintures desgastades i les intervencions quirúrgiques de Matta-Clark. I reconeix la paradoxa de l'arquitectura, que encara que se suposa que hi és per protegir-nos, ens acaba imposant una manera de viure. L'apassionen els castellers, perquè són una construcció humana, un homenatge a l'esforç col·lectiu en un món que sembla que només tingui gestos de solidaritat davant de les grans catàstrofes.
 

Foto: MACBA-Miquel Coll


El seu treball és físic i energètic, però sempre a escala humana. A Bunga, el preocupen els filtres que posem entre nosaltres i la realitat. Advoca pel risc, per l'assumpció de la pròpia fragilitat i pel retorn necessari a un cert primitivisme. Opta pel cartró, humil i efímer; treballa sense plans ni projectes previs, i es desfà de l'obra sense recances. A nosaltres, només ens demana que la visquem amb el cos. Que completem el que és fragmentari, interactuem amb els obstacles i intuïm el que no és visible.

Ell mateix només comença a treballar un cop ha pogut sentir un espai. Per això, no hi ha dos projectes iguals. S'hi posa després d'haver fet un clic, un 'ja-ho-veig', que és el seu eureka particular. Admet que l'art contemporani pot resultar molt frustrant, perquè no sempre tenim ganes de saber qui era Deleuze. I és que un museu, defensa, hauria de ser també un laboratori, un espai d'experimentació. No un mausoleu.
 
Ens ha parlat molt del temps. De la dificultat d'acceptar que tot s'acaba. De la nostra transitorietat. Però ha tingut la delicadesa de no fer-nos veure que, mentre li fèiem fotos per capturar el moment, el seu reivindicat ara i aquí, inexorablement, se'ns tornava a escapar.
 

Foto: MACBA-Miquel Coll

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un documental recorre la vida d'una actriu magnètica que va abandonar el cinema als 36 anys
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge premiat que convida a gaudir del plaer de la lectura