Foto: Robb North
Hi ha trucades que aturen el món. Voldries baixar-ne: perdó, m’he equivocat de parada, torno enrere i en paus. Però no pots. Se’t desfà l’aplom i et roda el cap i se’t bloquegen les llàgrimes i, si poguessis pensar, pensaries i ara què.
Després vindrà l’intent de tornar a caminar, de trobar el consol en coses petites, de no dormir tres nits seguides fins que la son s’imposi a la quarta matinada, de convertir en crosses les restes del catacrac, d’aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Però això serà després. Ara tens el telèfon a la mà i el cor als peus. El cel t’ha caigut al damunt, t’ha esclafat els pulmons i has perdut la capacitat de respirar sense adonar-te’n. Tants anys anticipant la trucada que et trencaria i mira, havia de sonar avui. Ara. Aquí.
La quotidianitat es pot esberlar com una magrana cada cop que algú marca el teu número.”No estic obsessionat amb la por de la mort, estic obsessionat amb la por de rebre una trucada”, va confessar un dia el dramaturg Wajdi Mouawad mentre els qui l’escoltàveu miràveu de reüll els vostres mòbils silenciats.
Els smartphones es fan servir per a tot menys per trucar, i deu ser per això que han triomfat tant. Per transformar un telèfon en objecte de desig, calia minimitzar-ne la funció original. Que la possibilitat d’utilitzar-la hi fos, però ben dissimulada entre disset mil cinc-centes aplicacions. Des del temps de Graham Bell (o d’Antonio Meucci, que en va ser l’autèntic inventor), és una veritat universal i irrefutable que les trucades fan por.
0
0
