Foto: David Ruano
Durant tot aquest temps què és el que t’ha costat més de protegir?
La intimitat d’un mateix. A vegades és més difícil protegir-se d’un mateix que dels altres.
Vas fer quaranta anys. Amb el pas del temps hi ha qui té més tendència a acomodar-se a una fórmula o qui prova de reinventar-se. Ets inconformista?
O tastaolletes. Sóc de febres. Quan em llenço ho faig amb molta intensitat, i he de fer esforços per mantenir els lligams amb la resta de coses, perquè ho visc molt. Si tornés a fer el mateix ja no hi hauria aquesta intensitat. Potser el que m’agrada és la febrada de buscar alguna cosa que em suposi un repte i que realment m’estimuli prou com per perdre-hi tant de temps i tantes energies mentals.
És fonamental apassionar-te pel que fas.
Sí, per això han de ser coses diferents. Perquè, com deia Jaime Gil de Biedma a Pandémica y Celeste: “Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches –con cuatrocientos cuerpos diferentes– haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen”. I la passió la dóna la novetat. Les coses conegudes el que donen són harmonia, seguretat i pau.
Però la passió també pot donar experiència.
L’acumulació d’apassionaments, sí. I a mi em passa amb les estètiques musicals, amb intentar que el que faig no sigui sempre el mateix. No pels altres sinó per mi. Bé, si algú realment troba una estètica que funciona, el més intel·ligent seria repetir-la.
És còmode.
Però potser jo no he fet mai un hit. Si l’hagués fet, qui sap si tindria la temptació de repetir-lo.
Jo tinc un hit teu.
Quin?
Cor pur.
Hòstia que bonic. Va ser molt especial. De fet aquell disc és el que té mes connexió amb Irredempt.
T’has despullat musicalment. En el terreny personal, intentes mostrar-te als altres tal com ets?
La feina és mostrar-me a mi mateix com sóc. Perquè la guerra inicial és dins d’un mateix, perquè són molts jo. Hi ha un centre de gravetat, com deia Batiatto, que em fa tenir clar qui sóc o que sóc algú. Però aquest algú té moltes cares. Fins i tot a dins d’un mateix pots descobrir-te. I tenir opinions contradictòries sobre una mateixa cosa. Un dia ho veus d’una manera i un dia d’un altra.
Potser el perill és quan ho veus tot sempre igual.
Mostrar-te com ets és difícil. Un dia ets així i un dia ets aixà.
Mostres totes les cares?
Més o menys, però mirant de no exagerar. Sempre he tingut aquesta necessitat de compartir, de sentir-me comprès i estimat. I per altra banda, la necessitat que no em mirin, que no em diguin. Sempre estic ballant amb això.
Ets tímid?
Sí, però no sé explicar bé com funciona, perquè per exemple sóc una persona nerviosa però no ho semblo.
És allò que diuen: la processó va per dins.
I la timidesa crec que és això. L’altre dia el meu mànager em va dir que si estic còmode sóc molt extravertit i si en una situació no m’hi trobo bé sóc timidíssim, estic callat i no dic res.
És com l’efecte d’un cargol. Que el toques i s’arronsa cap a dins.
Exacte. Si estic bé i la persona la conec, sóc molt extravertit. I si no estic bé i no la conec, sóc tímid. Excepte quan conec algú i de seguida hi ha una mica més de connexió: llavors és més fàcil no ser tímid.
T’he sentit dir que la gent prefereix viure en una mentida que en una veritat.
Sí perquè mentim molt i ens mentim molt a nosaltres mateixos. La mentida no és dolenta en si mateixa, eh? Als concerts a vegades explico que, a partir d’una edat, quan el pes dels records comença a fer-se gran, la imatge que tenim de nosaltres són els propis records. A algú li preguntes qui és i ja no es veu com al mirall, sinó que es veu com la suma del que recorda d’ell. El que ell recorda d’ell són les situacions extraordinàries, els moments en què emocionalment ha sentit alguna cosa important. I els modula.
Vivim en una petita mentida?
Jo no ho dic perquè estigui malament, sinó perquè sempre he tingut la necessitat de desemmascarar el que no es coneix, de posar llum al misteri. I un cop l’hem il·luminat, toca buscar més foscor.
Persegueixes la foscor.
És el més divertit que hi ha. Hi ha coses que amaguem als altres, que ens amaguem a nosaltres mateixos. Són les més complicades de posar-hi llum.
La seducció també es basa en el que no ensenyem.
La seducció és crear il·lusió, és el més bonic del món. És amagar tot allò que creus que pot ser incòmode, desagradable o lleig. Tot això ho amaguem, ho passem per sobre. No miris aquí, has vist allò? Vas dirigint l’atenció de l’altra persona només cap a les coses boniques. Ser seduït és meravellós, perquè hi ha un altre que s’està esforçant perquè tota l’estona dirigeixis l’atenció cap a les coses boniques.
Ets seductor?
A mi em sedueixen.
Com?
Amb l’expectativa. Amb la il·lusió. Pensar que pugui passar una cosa bonica, no la cosa bonica en si. L’expectativa és el més seductor que hi ha.
També tens una banda de somiatruites.
Somio tot el dia. Al disc hi ha una cançó que diu: “Els somnis quan els compleixes, s’esfumen”. A vegades acabes gaudint més de l’espera que no pas del moment de consecució d’un somni. El que és bonic és tota la il·lusió, el camí. La consecució mai satisfà. A més, sóc un etern insatisfet.
Què necessitaries?
La mort. No sé imaginar-me viu i satisfet. És que la satisfacció és una cosa momentània. Bé, depèn de com t’ho miris. Penso que sóc una persona feliç.
Fa vergonya dir que t’estimes molt?
Ho dius per la cançó? Crec que no. I a més és veritat.
No tothom ho reconeix.
Crec que és important perquè el Benjamim Taubkin, que és el pianista amb qui vaig treballar al Mercat de Música Viva de Vic de l’any passat, em va dir que gairebé l’únic que es podia transmetre als fills és l’autoestima. Si t’estimes és més difícil que et posis en situacions perilloses.
Ets menys feble?
Si t’estimes ets més fort. Si et tens valor a tu mateix, a la teva ànima, al teu cos, al teu cervell, al teu cor; jugaràs, investigaràs, aniràs a veure, a posar llum. Et trepitjaran una vegada, però dues no. Vaig pensar que era una cosa important, perquè antigament quan l’educació era tan dura i es basava en la por, era molt important dir això. Ara no ho és tant, perquè els nens sembla que pugin més consentits. I pots pujar consentit però que no t’hagin transmès un amor per tu mateix. Una cosa és que puguis fer el que vols i una altra és que t’ensenyin a estimar-te.
Tu els ho transmets a les teves filles?
No ho sé. Ja ho descobrirem. Però intentem esforçar-nos-hi, perquè els nens com més petits són més els has de conduir. L’educació és conduir. I aquest conduir es pot fer d’una manera més positiva o negativa.
Cohibint o donant ales.
Els pots conduir perquè aprenguin uns coneixements i unes habilitats. Fent reforç positiu o reprimint. A vegades s’ha de reprimir, perquè s’ha de trobar un límit.
Però no excessivament.
No, perquè els límits ja te’ls trobaràs. Els pares també hem d’ensenyar als fills què és una frustració, perquè si no quan deixes el niu les frustracions vénen soles i són un festival, t’hagin educat com t’hagin educat. No crec que sigui dolent que de petit hagis viscut alguna frustració perquè així almenys sabràs una mica com és i tindràs un mínim entrenament. A la vida passa de tot. Els pares són un entorn segur, d’amor i de seguretat, per experimentar les coses bones i les dolentes. No estàs sol i ja et tornaran a aixecar.
Estimar també vol dir valorar.
L’autoestima és importantíssima perquè quan no estimem ho donaríem tot per un petó i una abraçada. És pitjor vendre’s per amor que per diners, perquè quan un es ven per diners no perd tant la dignitat com quan es ven per amor. I perquè t’estimin t’has d’estimar tu. La gent pot estimar algú quan està delicat i fumut. Però han de veure que dins d’aquella persona també hi ha algú a sota amb ganes de lluitar i amb ganes de dir que s’estima a si mateix.
Hi ha d’haver una base.
Quan una persona no s’estima gens, no és ningú, no té res per donar. És important que des de petits aprenguem que valem molt la pena. Que estimar-se és el primer de tot. La gent que no s’estima no té respecte per ell mateix. I si no té respecte per ell mateix no en té pels altres. Ni sap agrair.
Recordo la versió que vas fer del Moustaki: “La meva solitud”. Encara vius amb ella?
Sempre. Però ara la tinc més ben entesa, al seu lloc. Fa molts anys que la solitud es va convertir en una bona amiga, com diu la cançó. La puc viure en companyia, estic amb la meva solitud mentre estic amb gent.
Vius a Solsona. De lluny es veuen millor les coses que de prop?
Que bo, això! Com es nota que no ets de Barcelona! Ara no sé contestar-te. No és exactament la resposta, però m’has fet recordar que el Perejaume diu que aquest país no té criteri. Perquè és un país de valls i turons i cadascú veu una unitat de paisatge. És a dir, un país és el Penedès, i som això: un país de petits països. Aleshores tots tenim un pujol, una ermita, un riuet. Aquell riu és l’Amazones, l’ermita és el Sagrat Cor del Montmartre i el pujol és l’Himàlaia. Això, que passa bastant a tot el país, és un sistema que afavoreix molt la creativitat, però el problema és que llavors no és té criteri. Com que tu tens l’Himàlaia, tres valls més enllà hi podria haver una serralada que tu, ni cas. El Perejaume diu que aquí a principis del XX això també passava. Però des de París, que tenen perspectiva perquè no hi ha turons, de lluny van dir: el Picasso, el Miró i el Dalí. I des d’aquí no s’havia vist, això. En canvi, aquí hi va haver el caldo perfecte perquè ells creixessin.
Només ens mirem el melic?
Sí, i ens el mirem malament. És curiós perquè hi ha molta gent amb criteri en aquest país. Catorze és una bona manera de crear criteri. D’anar millorant en aquest aspecte, de posar les coses al seu lloc. Tot té el seu valor, tot val la pena i tot és important. Però a vegades no tenim el criteri de posar cada cosa al seu lloc. Si d’una cosa que és correcta diem que és extraordinària, estem confonent a la gent i ens estem confonent tots. A sobre, som gent que vivim en un somni. Això és una característica molt peninsular: veure-hi però fer-se creure a un mateix que les coses són d’una altra manera.
Es confon la valoració amb l’exageració?
Sí, abusem del superlatiu. Amb els missatges de whatsapp sempre tendim a fer-ho una mica més gran, perquè volem que aquella persona senti que l’estimem. Però no li estem dient t’estimo, li estem dient: oh que important és això que has fet! Li hauríem de dir: això que has fet està bé. I t’estimo moltíssim. I aquest “bé” ja està molt bé! Però jo no ho sé fer, això.
Tu dius que està molt bé quan està bé?
Sí.
Ets dels que posa moltes emoticones al whatsapp?
Sí, i molts aplaudiments!
A tu mateix te’ls enviares, tots aquests aplaudiments?
Jo m’enviaria un val per estar quinze dies en un hospital, per reposar. Per renéixer, descansar i desconnectar de tot. I poder respirar i olorar i sentir. Quinze dies, només.
T’agraden molt les llengües. Ets més de trencar fronteres que de posar-ne?
És que m’agraden totes dues coses. M’agrada trencar fronteres, que seria fusionar coses, i m’agrada molt posar-ne, per buscar la puresa de les coses que s’han mantingut inalterables durant temps, delimitar-les i classificar-les. Primer m’agrada posar fronteres, després treure-les i després tornar-les a posar. És tot un joc. La qüestió és que les fronteres no siguin eternes ni sagrades.
Que hi hagi una flexibilitat.
Que es puguin posar i treure. I moure-les, però poc. Això de les fronteres és fantàstic. Si hi ha una frontera, vol dir que hi ha un més enllà.
Dius que als concerts no vas a fer discursos, per no ofendre algú del públic que pogués pensar diferent.
Això ho faig amb els amics. Amb el públic és diferent, jo no sóc polític. A mi el que m’interessa és compartir tot això que parlem: els mons interiors. I quan al públic li agrada em sento acompanyat, no perquè els agradi el que he fet, sinó perquè penso que si estan gaudint del concert és perquè no estic sol.
Quina diferència hi ha en com vius la música ara i quan tenies vint anys?
Abans confonia les idees amb la realitat. L’absolut creia que era possible. No era del tot conscient que la realitat és una nebulosa que no podem comprendre. El que veiem no és el que és. Perquè tu no ho veus igual que jo. La gent que creu que l’absolut es pot portar a la realitat, que el bé suprem existeix, que el mal es pot eradicar, va cap al desastre. Va cap a la insatisfacció, la desil·lusió i el desencant. Però tu has de comprendre que les persones som imperfectes. Que el mal i l’error són inherents a la condició humana i a la vida. A mi em va portar a molta solitud, això. Et sembla que ho veus tot molt clar, però després la realitat és molt complexa.
L’energia on l’enfoques ara?
El primer és la família. Perquè la família és la pròpia felicitat. La millor manera d’estimar-se un mateix és estimant la pròpia família. A més a més, les criatures petites tenen una cosa màgica i és que et necessiten. Això és innegociable.
Tu també les necessites a elles, oi?
Sí, però jo podria sobreviure. Seria un desgraciat, una persona trista. Però un nounat es moriria. Després d’haver dit que l’absolut no existeix, amb els fills es descobreix. És meravellós, fas les coses sense pensar. Ja ho saps: és així i et necessiten. I et fan sentir important perquè per a ells ets important. Tu saps que no pots fallar. A la feina, amb els amics, amb la parella segueixes negociant, però amb els fills no. La majoria de les persones el que fem és fer de pares a la millor manera que sabem: sent-hi. Passen al davant. Després tot això ja va desapareixent a poc a poc. Però neixen i les seves necessitats han de ser satisfetes. Pots tenir son, pots estar cansat, però per mi, que sóc un cagadubtes i un tastaolletes, tenir una cosa a la vida que sé que és per collons, que sé que no em plantejo, és un descans fantàstic.
Als vint anys ho donaves tot a la música i ara ho dónes a les teves filles.
Sí. A la música ja no. Als vint m’hauria venut l’ànima per fer una gran cançó. Però som aquí per ser feliços i no per sortir a l’enciclopèdia.
Foto: David Ruano
