Acords

Llavis muts

Quan sortíem de l’escola, corríem cap al solar del darrere: ens hi esperava ella, la Teresa

Especial: Acords
Arxivat a: El piano, Ovidi Montllor, Acords
Com un record d'infantesa 
sempre recordaré 
a la Teresa, 
ballant el vals.

Homenatge a Teresa, Ovii Montllor
 

Foto: juantiagues


Ens feien cantar el cara al sol. Jo només movia la boca i els meus llavis pronunciaven altres coses. Per exemple, el que voldria menjar per berenar perquè feia mesos que entre el dinar i el sopar el meu estómac estava buit. Durant un minut anava dient: xocolata, pa amb melmelada i tot el que em passava pel cap, que és, precisament, el que faltava a la cuina de casa. Don Fernando cantava amb la veu greu i les celles arrufades, com si aquell home de la foto que surt amb la mà alçada l’estigués escoltant. Era el nostre mestre i tenia la panxa tan grossa que quan la mirava m’agafava ràbia perquè em semblava que a dins hi tenia tots els meus berenars i que ell era un lladre. El Pau, mentrestant, amb cara d’adormit, sota la creu, aguantava la bandera.
 
Al pupitre hi tenia un plumier, dos tinters i un quadern on em feien apuntar que la pàtria és sagrada. Don Fernando sempre estava emprenyat. Es passejava per la classe com si fos un militar, en comptes d’escopeta duia un regle gruixut de fusta que feia un metre. Tenia tanta por que només pensava si me’l tornaria a clavar a les mans com ho feia cada ahir, cada avui i cada demà. No escoltava res del que deia. Debéis ser devotos de la Iglesia. La misericordia de Dios os salvará de todo.
 
L’únic miracle que existia, si és que vaig entendre bé què és un miracle, era la Teresa. Quan sortíem de l’escola, corríem cap al solar que hi havia al darrere. Ens hi esperava ella, entre pins i alzines. Amb una faldilla llarga i un cigarro entre els seus llavis vermells. Ens obria la porta a un món clandestí, on treia la cortina de tots els secrets. A cada calada, ens fascinava més el seu fum. Ens explicava que estava enamorada i que a vegades de l’amor naixien els nens. Que la pell es toca, que el sexe és el plaer més gran de tots. Ni contes, ni reis, ni pecats. Les seves històries eren la realitat que ens amagaven, eren la realitat on volíem viure.
 
Abans que arribés el vespre cantava melodies sense lletra que eren valsos de Strauss. Balancejàvem el cos i comptàvem un-dos-tres a cada passa. Volíem ballar amb tu i tu volies ballar amb tots. Quan rodaves, a cada volta, amb els dits t’agafaves les faldilles i, llargues com eren, te les feies ben curtes. És així com vam descobrir on comencen les cuixes d’una dona. I on acaben, perquè si et vèiem les teves calces, tu reies i ballaves més. La gent del poble deia que estaves boja, que les bombes t’havien deixat trastocada. Amb els cabells mig despentinats, no els feies ni cas.
 
Ens vam enamorar tots de tu. Potser massa. Perquè un dia que don Fernando sortia de l’escola, va venir a espiar-nos i em va enxampar parlant-te en català. Em va fotre tantes hòsties que em va deixar baldat entre les alzines i els pins. Jo em tapava la cara amb les dues mans, perquè em pensava que pel nas se m’escaparia tota la sang del cos. La Teresa va fugir corrents, igual que el Pau i que tots els nens; perquè don Fernando estava enrabiat com un dimoni i només feia que cridar renecs i llançar pedres. Estirat al terra, sentia com em creixia un odi per aquella gent que s’arrelaria tan endins que, dins meu, ja no hi hauria lloc per a la por.
 
No hi ha hagut més valsos, ni cuixes que descobríssim a cada compàs. Ni calades que expliquessin com feies l’amor amb el teu amant. M’han fet ajuntar els dits cada dia, per rebre les fuetades de la seva doctrina i ara em fa mal agafar el llapis i em fa mal anar a l’escola. I encara em fa més mal sortir-ne i no trobar-te. Ens han anunciat, amb aquella veu morta que tenen sempre, que no et tornarem a veure. No ens n'han dit el motiu, perquè aquí dins no justifiquen res. Creuen que només existeix una realitat: la seva. Però jo sé que si no tinc berenar, que si no sé on ets, és per culpa d’aquest himne que ens fan escopir cada matí.
 
Demà, quan ens facin aixecar per cantar-lo, jo em quedaré quiet davant del pupitre i amb els llavis muts diré, una vegada i una altra, Teresa.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort