Llegir es pot llegir de moltes maneres, però fer-ho sota la mirada inquisidora de l’autor a la foto de la contracoberta és, si més no, inquietant. I és que a Richard Brautigan, autor de la història que encara intento classificar mentre escric aquestes línies, el van trobar mort un mes després del seu suïcidi als 49 anys. Ho va fer amb una arma del calibre 44 i va deixar escrita una nota que deia “Quin caos, no?”.
Amb aquesta dada biogràfica i, insisteixo, la seva mirada controlant els meus pensaments, he acabat deduint que quan va escriure El monstre de Hawkline, Brautigan volia cridar fort i compartir les seves ambigüitats i contradiccions.
La història té lloc l’any 1902 a l’oest americà, i els protagonistes són un parell de pistolers desmanegats que fan d’assassins a sou. Estan contractats per una noia que troben en un prostíbul. La seva missió? Acabar amb un monstre que viu sota la casa de les germanes Hawkline. Que sí, que sí, que ho heu llegit bé, assassins a sou enmig de l’oest polsegós, i un monstre que neix dels treballs d’un científic que resulta ser el pare de les germanes Hawkline. Unes germanes bessones, que ara esdevenen dues i ara una, un majordom gegant que s’encongeix al morir, una casa construïda sobre unes coves de gel… enteneu ara el subtítol d’Un western gòtic?
El llibre està escrit amb capítols molt breus encapçalats per títols que, en ocasions, revelen més que no pas els propis continguts; és una arma més de l’arsenal picaresc de Brautigan, com ho són també la riquesa de l’humor, l’enginy trapella, els girs de la trama o l’estranyesa de l’argument. L’atmosfera surrealista que crea acompanya el lector al llarg de la història però no l’aclapara, al contrari, el sedueix fins al punt d’acceptar aquells fets inusuals que alteren la lògica de la realitat, i aconsegueix que allò insòlit esdevingui normal. Aquesta extravagància és una mostra més de la narrativa radical i alternativa de Richard Brautigan, que li va fer guanyar-se el títol d’ídol de la contracultura americana.
Amb una marcada estètica que recorda molt el cinema de Tarantino o de David Lynch, Brautigan barreja alteracions psicològiques, sexe espontani, al·lucinacions i tendresa, tot plegat per recordar-nos que la línia que separa la realitat de la ficció es ben fina si qui la marca es deixa anar desenfrenadament. Segones lectures? Significats més profunds? Jo opto per deixar-me arrossegar per aquest esclat simple i superflu de llum i de color. Per què no? Si una cosa m’ha quedat clara és que, de convencionalismes, en Brautigan no en volia ni sentir a parlar.
Avís: absteniu-vos-en els amants de l’ordre i de la lògica. Aquesta petita bomba de rellotgeria no és pas per a tots als gustos. Potser és un pèl massa estrambòtica per declarar-me’n fan incondicional, però de totes totes crec que algú que s’autodenomina lector hauria d’experimentar, en algun moment o altre, una sacsejada literària d’aquesta envergadura.
*La cirereta: “El matí següent es van llevar a l’alba i van muntar els seus tristos cavalls cap als Turons Morts. El nom era perfecte. Semblava com si un enterrador els hagués dissenyat amb les sobralles d’un funeral. Eren tres hores de camí fins a casa la senyoreta Hawkline. El camí era llòbrec, erràtic com la lletra d’un moribund sobre els turons.”
Títol: El monstre de Hawkline. Un western gòtic
Autor: Richard Brautigan
Traductor: Miquel Izquierdo
Editorial: LaBreu Edicions.
Primera edició: març del 2014
Pàgines: 166
Preu: 16€
