Foto: Pedro Ignacio Guridi
¿Què hauràs estat tu per mi quan et pensi,
posem d’aquí a deu anys i ja els teus trenta
comencin a pesar-te? Jo, ben perdut
al fons del pou dels meus cinquanta-tres,
¿recordaré aquest maig, el juny, el juliol,
amb tendresa magnànima, amb sentit
de l’humor, amb una mica d’orgull,
sense ni un punt de sentimentalisme?
La matèria lleu dels nostres somnis
és la mateixa amb què hem estat pastats,
deia en Billy, en anglès, i cito de memòria.
Però jo no vull creure que tu siguis
un d’aquests films incolors que després,
per explicar-los, hem de recompondre
i falsegem. No. Tu, vull que siguis real
i per això fugaç; ja ho sé que és trist.
La melodia d’aquesta primavera
me la durà insistent el vent adust
de la meva tardor, quan, entre fulles
roges —antigues monedes d’aram—,
vulgui convèncer la meva solitud
que es pot comprar l’amor, ai, ni que sigui
amb poesia o amb intel·ligència.
És tan possible que li faci cas!
Tu, en el punt dolç del teu vigor adult,
ja en el trencant de les passions tèrboles,
¿com em recordaràs? No m’humilio
per demanar-te una ombra de tendresa.
L’olor de sang potser estarà esmolant
les teves dents per la cruel cacera.
La vida de la jungla et serà dura
si vols un lloc dins de la vella tribu.
Ara, però, no vull fer conjectures.
D’aquests mesos que jo t’he estimat tant
i dels que venen —potser t’estimaré
encara més i més—, ¿no en quedarà
sinó pols de record i algun poema?
Per tu i per mi, quan arribin les boires
al confort carcomprat, que sapiguem corprendre’ns
tal com érem, res més, això demano.
Poema inclòs en el llibre
Usdefruit
© Narcís Comadira
© d’aquesta edició: Empúries, 1995
