Aquesta solitud

Foto: Aleera

Enyores estimar amb bogeria. Fer l’amor amb algú que no et sembli un desconegut. Que l’abans no sigui consumit a corre-cuita. Respectar el ritme de passar pàgina, havent callat a cada coma i havent-te atrevit a continuar després de cada punt.

Que la complicitat us faci amics més que amants. Enamorar-te del detall. D’una pell que s’esborrona. D’una mirada que t’atrapa. D’una abraçada llarga que t’adorm.

No ho neguis: t’espanta. Trobaràs l’excusa per fugir-ne o limitar-ho a un joc. Amb el perill de perdre o amb l’absurd triomf de guanyar i no tenir res.

Com si la llibertat no pogués ser compartida. Com si aquella nit no t’hagués fet mal acaronar un cos buit.

De tant en tant creus que t’has acostumat a aquest silenci d’ara, que d’alguna manera és el teu escut. El teu refugi. T’hi enredes entre llençols. Hi dediques versos, escoltes cançons que en parlen i les xiules pel carrer. Te’l fas teu i acabes necessitant-lo.

De tant en tant et preguntes si es tracta de renunciar a aquesta solitud o de gosar compartir-la.