El fotògraf Joan Colom va néixer a Barcelona l’abril del 1921 i ha mort, també a Barcelona, aquest 3 de setembre del 2017.
Joan Colom retratat retratant en una imatge d’Ignasi Marroyo. Foto: À.B.
Fixeu-vos en l’home de la imatge. És en Joan Colom, el fotògraf a qui el MNAC va dedicar una completíssima retrospectiva del desembre del 2013 al maig del 2014. David Balcells i Jorge Ribalta, comissaris de l’exposició, la van titular Jo faig el carrer. Fixeu-vos bé com el va retratar en aquesta imatge el seu company fotògraf Ignasi Marroyo, als voltants de 1960. Aquesta foto de Marroyo ajuda a entendre les fotos de Colom que el visitant va poder admirar a les parets del MNAC. Especialment aquelles més conegudes, les que el van fer popular i que molta gent reconeix: les que va disparar als carrers de la Barcelona de l’època i on apareixen les prostitutes del barri Xino.
L’espectador, abans d’arribar a la fotografia de Marroyo, es pregunta com aconsegueix Colom captar el dia a dia de les dones amb aquella naturalitat. No hi ha pose. No hi ha escenografia ni predisposició. Hi ha espontaneïtat i intimitat malgrat que estiguin fetes a plena llum del dia i al mig de la via pública. Torneu a observar la foto de Marroyo: el fotògraf està treballant. Fixeu-vos com du la càmera agafada. Com se l’apropa al rostre però no se la col·loca davant dels ulls, sinó que, en certa manera, fotografia d’esquitllentes, mig d’amagat. Observeu també la seva mirada, entre l’avidesa i el temor a ser descobert. Marroyo capta el moment que Colom prem el disparador; l’objectiu i els seus ulls apuntant en la mateixa direcció, a la mateixa escena. Uns segons més tard, la dona que li passa per la dreta haurà avançat i s’haurà convertit en un destorb, una paret, i Colom ja haurà tornat a mirar endavant, i haurà avançat una passa, i el seu rostre s’haurà relaxat. Aquesta és l’explicació de per què les seves fotos són com són, torbadores però alhora innocents; fotos del moment que passa, de la improvisació i de l’esbalaïdora fugacitat de la vida.
La primera vegada que vaig veure les prostitutes de Colom fou en un llibre de Camilo José Cela. L’autor va escriure Izas, rabizas y colipoterras a partir de les fotos de Joan Colom sobre les putes del barri Xino. El llibre es va publicar l’any 63 i fou un d’aquests experiments literaris que solia conrear l’escriptor gallec. Després d’una introducció en la qual alterna estils narratius per centrar el tema, escriu (i fantasieja) sobre les fotos de Colom utilitzant vocables reals (i també d’inventats) que la història de la llengua espanyola ha utilitzat per denominar el que diuen que és l’ofici més vell del món.
S’inventa la vida i la personalitat de les dones retratades, els atorga una manera de ser i de parlar. Ficciona a partir de les fotos de Colom. Cela va rebre una denúncia arran de la publicació del llibre: una de les dones que apareix sovint va interposar una querella judicial contra ell (i el fotògraf) per vulneració de la intimitat. Evidentment, Colom la va vulnerar, però, com al·legaven els advocats de Cela, la dona era a la via pública, i allò que feia estava a la vista de tothom. Aquest episodi, profusament documentat a l’exposició del MNAC, va tenir conseqüències negatives per a Colom, que va deixar de fer fotografies pels voltants d’aquella època.
Es podria dir que la decisió de ser escriptor em va agafar amb un llibre de Cela a les mans. N’havia tingut molts altres abans, però en el record que tinc del dia que se’m va passar pel cap deixar el meu àmbit creatiu de la pintura i posar-me a escriure seriosament, jo llegia Cristo versus Arizona (Seix Barral, 1988) tot meravellant-me de la poesia de la violència, aquella lletania de l’horror i la misèria, amb un llenguatge xocant (Cela és el mestre de les paraules sorprenents, dissonants, colpidores i inesperades en mig d’una frase) precís, torbador i directe. Torno sempre a les grans obres de Cela, com torno sempre a Cortázar, a Szymborska i a tants i tantes altres. És d’aquells escriptors a qui admiro i de qui aprenc, i que, curiosament, té una obra salvatjada i lliure que sovint no quadra amb allò que ha transcendit de la seva personalitat, actitud i pensament. A Izas, rabizas y colipoterras, l’experiment sobre les fotos de Colom, se li pot retreure (segur que hi ha algú que ho farà o ho ha fet) misogínia i mofa vers les prostitutes.
La correcció política, sens dubte, no és una prioritat ni un concepte a tenir en compte en el món de l’autor. Ara bé, com acostuma a fer amb els seus personatges, i malgrat la manera acarnissada de retratar-los, la seva prosa transpira una evident tendresa (que no commiseració). Utilitzant, com he dit més amunt, les mil variants, reals i inventades, per definir el terme puta , Cela, a part dels tres vocables del títol i d’altres prou comuns (“ramera”, “zorra”, “buscona” “cortesana”), inclou substantius com ara “vulpeja”, “zorrupia”, “chamicera”, “carcavera” o “desmirlada”, i amb ells retrata, sense la vergonya i el capteniment del fotògraf Colom, les dones que venen el seu cos pels carrers de Barcelona.
És un bon escrutador de les imatges; encerta amb precisió allò que primer va impressionar el fotògraf: la silueta d’un cul arromangat, les cames gruixudes i plenes de varius, el rostre foguejat per la vida, la desesma d’un gest o l’atreviment d’un port. Hi ha quelcom de vulgar en els seus retrats, com també hi és en la visió del fotògraf. Hi ha força sarcasme, desvergonyiment, fascinació en l’obra de tots dos. Potser hi ha també una mica de ràbia, de crítica social i de denúncia, combinades amb esclats de llibertat, d’orgull i poca vergonya. Puc assegurar que la potència de les imatges es veu reforçada amb l’acompanyament de les paraules de l’autor: Capulina de nostalgias ancianas, Zorrastrón cumplido, Zorrupia ventilando los interiores o Churriana com cara de torero.
Deixeu-me acabar amb una impressió. No només la vaig tenir jo, sinó també les altres tres persones que em van acompanyar al MNAC. Colom va tornar a la fotografia a la dècada dels 90. Va tornar al seu món de les “Izas” i va retratar durant una dècada el barri xino més actual, el que ens toca, perquè és en color i l’hem viscut. Tots els seus personatges (Colom, ja ho veureu, és fotògraf d’individus més que de col·lectius) eren, o encara hi són, als carrers de la Barcelona actual.
Conviuen amb els veïns i amb les riuades de turistes. Corprèn la nuesa de les seves imatges brutals, fetes totes a plena llum del dia. Ens imaginem Colom arrapat a la seva càmera, potser no amagant-se tant com dècades enrere, perquè ara tot és més explícit i menys tabú, i aconsegueix remoure’ns l’estómac. Nosaltres, ens diem, vivim en aquesta ciutat, al costat d’aquesta gent. Allí hi tenim les nostres cases, les nostres famílies, els nostres llocs de treball. En aquesta Barcelona estranya i crua, allunyats dels monuments, els edificis modernistes i el disseny, hi viuran els nostres fills. La ciutat, com totes, té múltiples cares. De vegades, pensem que n’hi ha prou admirant-ne les més atractives. Sort que hi ha conciutadans com Colom que ens han ensenyat, sense pudor, la vasta, extensa i polièdrica societat en què vivim.
‘El carrer’ obra de 1961 de Joan Colom. Foto: Joan Colom / MNAC
