Marina Rossell: «Les convencions sempre van contra la felicitat»

La cantant creu que «repetir una guerra és el gran fracàs de la humanitat»

| 02/12/2015 a les 21:08h
Especial: Converses
Arxivat a: El piano, converses amb músics
Jugant entre les vinyes del Penedès, la natura li va ensenyar que les petites llavors poden arribar a ser grans ametllers. Que el temporal s’ho pot endur tot menys la fortalesa de tornar a començar. Si de petita va escoltar com el mestre de música li deia a la seva mare que no servia per cantar, Marina Rossell, amb la guitarra de cartó que s’havia fabricat, va seguir endavant. Creient en ella, igual que els pagesos creuen en la terra. Han passat els anys i la Marina ara explica que s’identifica amb el porc senglar. Perquè és un animal que s’alimenta de les arrels, de les llavors, i no ataca si no se sent amenaçat. Aquesta és la seva actitud: observar-ho tot des de la distància del respecte. “Tot és possible i tot és permès”, li cantava a Moustaki. Ara, amb Les cançons de resistència s’ha cavat la pròpia trinxera. Per seguir lluitant, amb la veu i la guitarra, des de la primera línia dels records.
 

Foto: Juan Miguel Morales

 
Resistir és la forma de no oblidar?
 
És la forma de no oblidar ni jo mateixa el que significa l’infortuni de les guerres.
 
T’has apropat al dolor de la guerra, l’has recollit i a través de la cançó te l’has fet teu.

És una imatge molt potent la que dius. Si aquest disc serveix per a això, ja és un gran regal. Perquè fer-se càrrec del dolor de les guerres, del que significa que els refugiats en fugin, és crear resiliència. És saber curar les ferides perquè no es repeteixin.  
 
Si tens un dolor i no te’l saps reconèixer no te’l curaràs mai.
 
T’hi has d’enfrontar. És aquesta la idea.
 
Potser és per què no ens hi hem enfrontat, que es repeteix?
 
Els polítics no han sabut gestionar el dolor. Els civils, sí. Potser les guerres convenen perquè tenim un gran business armamentista. Qui reconstrueix una població és qui potser l’ha destruït. Tot això són preguntes que em faig. Perquè repetir una guerra és el gran fracàs de la humanitat. En aquest moment en què tenim a l’abast un aparell petit que ens permet comunicar-nos a qualsevol racó del món, no ens podem posar a parlar abans de tornar a matar? La resposta d’Hollande ha de ser la mateixa que han fet els talibans? Funcionem amb l’ull per ull? La població civil que ha mort ha França està feta de la mateixa fusta que la població que Hollande ha matat a Síria.
 
Vivim en un moment hipòcrita?
 
Molt hipòcrita i delicat. Igual que ho és que al partit que vam veure del Barça Madrid, mentre feien un minut de silenci, uns portessin la camiseta d’Emirates i els altres de Qatar. Quan fins i tot la Merkel ha reconegut que possiblement siguin els qui financen l’Estat Islàmic.
 
Per què creus que fa por desobeir?
 
Si no desobeeixes, la humanitat no evoluciona. Les dones que no podien votar van desobeir. Per evolucionar hi ha d’haver una locomotora que travessi sense por el que està establert. Lili Marleen és una cançó que va travessar aquesta desobediència. Diu la llegenda, que quan als camps de batalla sonava, els dos bàndols paraven el combat, s’apropaven, es liaven un cigarret, fumaven i després es tornaven a matar. Paul Valéry ja ho deia: “La guerra la fan homes que no es coneixen per ordre d’homes que sí que es coneixen”. Fixa’t que aquesta cançó sonava encara que Goebbles, que era el cap de propaganda nazi, l’hagués prohibit perquè deia que els debilitava.
 
Els debilitava o potser els feia més humans.
 
No tots els alemanys eren nazis. En aquest disc ens trobem amb la cançó Camp dels deportats: la van fer els alemanys que, per estar en contra del règim nazi, els van deportar a un camp de treballs forçats.
 
Hi ha tendència a generalitzar.
 
En aquest moment polític que vivim no hi ha matisos. I jo estic pel matís. No pot ser tot blanc i negre, hi ha d’haver el gris al mig. El matís està fet de molts colors. Ara és un moment pels matisos, per l’empatia, per posar-se d’acord.  
 
“És el poble qui governa des del fons de la ciutat”. Què ens falta per ser iguals?
 
Que no hi hagi corrupció, que tinguem empatia amb la gent que no té res, no permetre que hi hagi aquestes bosses de pobresa que hi ha en una ciutat com Barcelona. Ens falta consciència i governants que tinguin consciència. Pensa que hi ha hagut corruptes que s’han emportat pressupostos sencers que podrien haver anat a cultura, a menjadors, a parcs per a nens. Necessitem més consciència de ciutadania.
 
I no veure el poder tan lluny?
 
Sí, per això sóc partidària que s’incorpori al poder gent d’una altra generació. I que es barregi amb gent bona de generacions anteriors. Igual que ho faig jo: convido els Manel però també al Paco Ibáñez. Convido el Muntefusco però també el Josep Tero.
 
Quan eres petita i vivies a la Gornal, entre vinyes i boscos, contra què et rebel·laves?
 
Allò va ser el paradís. Més endavant, als setze anys, quan vaig venir a Barcelona, sí que em vaig trobar amb dificultats per posar petites columnes a la meva vida. Però la infància va ser el període més feliç de la meva vida. Perquè era el contacte directe amb tota l’evolució del camp. Primer anar a collir el raïm, després anar a podar. Els troncs que abans havien donat fruit eren els troncs amb què el meu pare feia foc.
 
A través de la natura vas aprendre què és la vida.
 
Sobretot què és la paciència i l’adversitat. Una pedregada s’ho pot emportar tot. Pot fer que no hi hagi raïms ni cireres. S’ha de fer girar la roda i t’adones que tot sempre depèn d’un fil molt sensible. Que el vent no s’emporti les llavors o les flors dels cirerers o dels ametllers perquè si no s’enduu el fruit. Vaig aprendre molt. L’esperit més salvatge i primitiu de jugar al carrer, de veure com passejaven els primers gitanos que es quedaven al poble i feien els faquirs. Era brutal. Els veremadors que venien de molts llocs diferents. Tot això per a mi era desconegut. Va ser la primera vegada que vaig escoltar el castellà. Per això no tinc tírria a cap llengua.
 
És ben fotut tenir-ne.
 
Jo no la tindré mai. Perquè quan tenia vuit o nou anys una senyoreta, la Josefina Pros, venia caminant des de l’Arboç, camp a través, i l’anàvem a rebre perquè ens ensenyava el castellà en català: això es diu luz, això es diu mesa.
 
Llavors estimaves aquesta nova llengua.
 
Clar. Ens feien cantar el Cara al sol, però només em semblava una cançó. Ho explico amb tots els matisos, perquè allò era un poble. Els dissabtes ens feien resar el virolai i el rector per explicar-nos la Santa Trinitat, que no hi havia qui ho entengués això, anava a la vinya i ens deia: mireu, això és un cep i hi ha tres branques, el pare, el fill i l’Esperit Sant. Ell era dels requetès però a mi no m’ho va posar a dins això, perquè totes les cançons de les caramelles eren en català. Les cantàvem per les cases i amb els cèntims que fèiem vam anar amb autobús a Montserrat.
 
Potser per això has tingut aquest respecte per la cançó d’arrel.
 
Sí. Ho vaig aprendre així. A més a més, la meva mare mentre rentava la roba al safareig anava cantava Per tu ploro i després la Llevantina. Era natural. Vaig aprendre llatí perquè el rector ens el feia cantar a les misses de difunts. He crescut amb tota aquesta barreja surrealista perquè aquest rector era requetè, del franquisme, però no ens ho va transmetre, per això li tinc agraïment. Potser a unes altres generacions sí, però el meu record és aquest.
 
De petita vas escoltar com el mestre de música deia a la teva mare que no malgastés els diners, que tu no servies per cantar.
 
Va ser una gran adversitat. Perquè jo tenia una atracció molt forta per la música. Em xuclava. M’havia fabricat una guitarra amb unes cordes elàstiques i una capsa de cartó, tenia una tonalitat. Llavors acompanyava la meva germana perquè un músic de la Gornal li ensenyés les cançons que eren obligatòries al batxiller. Jo també vaig voler estudiar música i recordo que, una vegada, aquest músic va venir a casa un diumenge a la tarda per parlar amb la meva mare. Vaig obrir la porta i em vaig quedar al darrere escoltant com deia que no malgastés els diners amb mi perquè jo no servia per estudiar música. Van ser les meves primeres llàgrimes amargues. Però això em va fer més forta i vaig pensar: doncs no és veritat. Ell sap de música i jo no, però seguiré estudiant música. Al Vendrell vaig anar amb el senyor Ventureta, que em va ensenyar els primers acords de guitarra, piano, harmonia, solfeig i ell em va dir que jo servia. Això em va ensenyar el que aprenen els pagesos: a vèncer l’adversitat. Ve una pedregada i s’ho emporta tot, però nosaltres tornarem a sembrar i tornarem a llaurar, per tornar a començar. 
 
Saps prescindir del que et diuen?
 
No en sé prescindir perquè em queda i em fa pensar. Ho escolto tot i ho mesuro, però jo segueixo amb el meu instint de porc senglar. Cap endavant. Res podrà amb nosaltres. Jo sóc un porc senglar. Perquè me n’he trobat i et quedes sense respiració quan els veus. Però ells no t’ataquen si no se senten amenaçats i s’alimenten de les arrels. Aquí tenen molta mala fama: ens destrossen els cotxes! Però què els hi feu vosaltres? Si baixen a buscar menjar, és perquè nosaltres arrasem els seus territoris. És el meu animal.
 
Vist així, també seria el meu.
 
Els veig molt primitius. L’altre dia em van convidar a menjar carn de porc senglar i vaig dir que a mi, per principis, no m’hi veurien pas. Jo ho sóc i el Xavi Lloses també. A més a més, mengen herbes, arrels, aglans. El reivindico com a símbol, com a actitud. La immersió lingüística és el gran tresor que tenim: que no ens ho toquin perquè llavors sí que ens hi encararem i farem com el porc senglar que trenca el cotxe, simbòlicament. 
 
De jove, quan encara es respirava la repressió franquista, com a dona et vas desmarcar del que era més convencional: casar-se i tenir fills.
 
Sóc una cantant de la Transició. Quan va morir Franco tenia 21 anys, hi havia seqüeles, però jo ja em vaig apuntar com a cantant al costat de l’alliberació feminista, que llavors va sortir a la llum, encara que a la clandestinitat també feien moltes coses.
 
Però se t’ha respectat aquesta decisió?
 
Jo crec que hi ha moltes persones que tenen infelicitat perquè s’han vist obligades a seguir les vies del tren de les convencions. Persones que es veuen obligades a tenir fills perquè s’hi troben. Sobretot ho he vist en homes. Després veuen que això els ha tallat la seva carrera i han tingut mala relació amb el fill i després amb la dona. I per què has tingut fills? Perquè m’hi he trobat. Les convencions sempre van contra la felicitat. Jo ho respecto tot: els transsexuals, els gais, les lesbianes, els d’aquí, els d’allà, els okupes. Els pobres que han sortit de la roda de la vida i s’han quedat en un racó del carrer. Tots els barris n’estan plens. Un dia li vaig preguntar a un que vivia dins la Caixa al costat de casa meva: vostè per què està aquí? I em va dir que havia treballat en un banc a Navarra. Investigant em van explicar que abans havia estat capellà. I ara portava deu anys sent indigent. Cada dia, tot d’una, marxava. Vaig pensar: què deu fer? A on va? El vaig seguir i vaig veure com entrava en un bar del passeig de Sant Joan, demanava aigua i no li cobraven; després anava al Raval a dutxar-se i a canviar-se la roba i aleshores va tornar al nostre barri. Llavors el vaig saludar i em va dir que anava a casa seva, que era el banc. La curiositat l’he heretada del meu pare, que fins als noranta i pico anys, sempre va voler anar més enllà.
 
Tens curiositat però no jutges.

Això ho he après de la religió. De quan anava a doctrina: no jutgis i no seràs jutjat. Llavors, de petita, jo no entenia què volia dir jutjar, però de més gran ho he vist clar: qui ets tu per jutjar una persona? Tot això no ho explico mai, però, ostres, tu ets la néta del doctor Farré.
 
.
 
Ell va cuidar la meva pobra mare. Ell venia a casa a prendre-li la pressió. Tenia una estilogràfica més maca! Jo era petita, no n’hi havia d’això. Era molt diferent la nostra vida, només vèiem llapis. Encara recordo el primer bolígraf que vaig veure, el va comprar el meu pare perquè la meva germana estudiava el batxiller. El teu avi portava una estilogràfica que semblava una joia. El recordo primet, ben vestit. Un personatge.
 
Estimava el que feia.
 
En tinc un record preciós. Perquè són persones que han acompanyat les nostres vides. A tu per la sang i a mi pel meu imaginari. Veies la cultura, la saviesa, la bondat. Això commou. Em va donar uns valors. Saps què és això per a una nena petita? Et crea unes columnes. Això és més que estudiar una carrera. Amb la seva actitud va enriquir la meva vida de nena i d’adolescent.
 
Què és per a tu l’amor?
 
L’amor és el que fa girar la roda de la vida. Sense l’amor no existeix res. Seríem fòssils. L’amor és el que ens impulsa, el que ens fa sentir. L’amor a la música, a les persones, a la sensualitat. És el cor de l’ésser humà i el que ens distingeix de les pedres.
 
Sempre dius que el que busques amb la música és arribar al cor dels qui t’escolten. Com s’hi arriba, al teu?
 
És el mateix camí. El que jo dono és el que rebo. M’alimento de les cançons, dels concerts, de la literatura, de les persones més humils i sòbries, de les sofisticades intel·lectualment. Dels cants més primitius i dels més refinats. La vida són passes que es comuniquen. És la reciprocitat: donar per rebre i rebre per donar. Si no, què som? Per això hem de lluitar tant contra el verí de la humanitat: l’ambició i l’egoisme personal. Ens hem de netejar cada dia. I demanar perdó si ens portem malament.
 
La traïció és el que fa més mal?
 
El que et destrossa són les persones que t’han traït, els abandonaments emocionals. Perdre la confiança en una persona en qui creus. Existeix el mal i els nazis ho van demostrar. Hannah Arendt va avisar-nos: compte amb la banalització del mal. Jo estic en contra que s’utilitzi el nazisme en va. Quan diuen: el ministre de cultura és un nazi! No: el Wert és un desgraciat, en el sentit etimològic de no tenir gràcia espiritual. Es volia carregar el més preciós que tenim que és la immersió lingüística. Però no és un nazi. No es pot banalitzar el mal, perquè quan ho fas, el mal ja no té força. I té una gran potència, igual que la té el bé. Si dius que aquest noi és un nazi, els nazis serien unes bellíssimes persones.
 
És donar valor a cada paraula.
 
És molt important buscar les paraules idònies. Perquè cada paraula expressa tot un món.
 
Moustaki era un guardià de les petites coses. Quines són les que procures cuidar més?
 
Tot allò que encara es manté pur. Els valors més amagats. Els qui m’ensenyen què és la curiositat, l’elegància natural, la sobrietat. També intento valorar molt els altres, els meus músics: el Xavi Lloses, el Nico Roig, persones que m’ajuden a créixer, a construir. Ens tanquem en un estudi de gravació, ens potenciem al màxim per crear una atmosfera on res se’ns escapi i on siguem guardians del talent dels uns i dels altres. Perquè el disc té aquesta intenció: anar a buscar sempre el que és inesperat.
 
Et deixes seduir pel que és inesperat?
 
L'inesperat és el més bonic. Fujo de l’obvietat, del que l’orella ja s’espera musicalment. Vull sorprendre’m.
 
Quan reses on vas?
 
A l’essència de l’esperit. I això ho faig quan em dutxo. Que l’aigua s’ho emporti tot. Demano perdó per totes les coses dolentes que he fet, per si m’he portat malament i que també em perdonin a mi. Que l’aigua s’ho emporti tot. Renéixer.
 
On van les persones quan moren?
 
Chi lo sa?
 
On t’agradaria que fos?
 
A un lloc de pau. Aquí és on espero que estiguin tots els meus morts. Que res els destorbi el son.
 

Foto: Juan Miguel Morales

COMENTARIS

Belles paraules
Assump, 03/12/2015 a les 22:52
+2
-0
Gràcies pels teus mots, Marina.
Viure i cantar
Rosaf , 13/08/2016 a les 12:44
+2
-0
Sempre és un plaer escoltar-la, ja sigui cantant o parlant, reflexions coherènts amb si mateixa.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats