Conte

El port

Vaig deixar de tenir sentiments als onze anys, un dia que tornava del col·legi amb na Begoñita

| 11/05/2014 a les 00:43h
Especial: Conte
Arxivat a: Sala d'estar, Llúcia Ramis, conte

Aquests records no tenen a veure amb la nostàlgia. Foto: Kumsval



U
 
Record un eriçó devorat per les formigues, el trobàrem prop de casa i volguérem alimentar-lo amb llet de tetra-brik. L’endemà dematí era mort. Record que el meu germà va voler tastar una formiga perquè els xinesos les mengen, i se l’endugué a la boca quan encara era viva, i escopí perquè coïa. Record que la meva cosina va treure un pneumàtic de l’embarcador i que en va botar un cranc, i la meva cosina s’espantà i deixà caure la roda, que esclafà el cranc, que va treure els budells per la boca, sprtz. Després el llençàrem a l’aigua i surava. Record la vegada que, en agafar un tronc, vaig pessigar un llangardaix que hi havia sota, i juraria que va cridar. Passàrem una estona mirant aquella cua deslligada, la meva cosina, el meu germà i jo.
 
No vénc aquí gaire sovint i aquests records no tenen a veure amb la nostàlgia.
 

Dos
 
A les nits, imaginava que vivia en un internat. A les meves fantasies, els meus pares acabaven de morir i jo era la nova. Còmodament coberta amb l’edredó, en una habitació que no vaig compartir ni tan sols amb el meu germà, inventava altres llits a prop amb nines que respiraven. Jo estava molt trista perquè es portaven malament, les professores també eren dolentes. Dissenyava un pla per escapar. Aquelles nits que foren tantes, fantasiava amb la idea de ser una pobra òrfena que fantasiava amb la idea de fugir aviat. Després sa mamà venia a fer-me una besada, feia olor de crema facial i jo em quedava adormida. Els dematins ens xiulava des del passadís com si fóssim ocells. Entrava a la meva habitació i aixecava les persianes. Després feia el mateix al quarto del meu germà.
 

Tres
 
M’enxampà pixant dempeus, amb una cama a cada costat del vàter. Preguntà: què fas? Vaig contestar-li: m’entrén. Va voler saber per a què. Li vaig dir que, atès que de gran seria un al·lot, necessitava preparar-me. Mumare no va entendre res. Vaig haver d’explicar-li que, quan neixes nina, te tornes home als catorze anys; de la mateixa manera que, si neixes essent un nin, també canvies de sexe quan en fas catorze. Mumare posà els ulls com a plats i respongué que no. Que no què. Que això no és així, insistí. Vaig pensar que em tractava com si fos beneita i li vaig recordar que la meva cosina gran, abans de ser gran, havia estat un al·lot. Mumare ho va negar: la teva cosina sempre ha estat dona. Vaig enfadar-me, com podia dur-me la contrària en una evidència com aquella, jo recordava perfectament que la meva cosina havia estat un xaval i es deia Joan. Mumare, atònita, dissimulà un riure sota el nas, però jo vaig adonar-me’n i vaig demanar-li que de què anava, que què li feia tanta gràcia, per què volia enganyar-me en una cosa així, què es pensava, que no tenia memòria o què, per ventura es pensava que era idiota. Digué que jo no podia dir aquella paraula. Idiota, idiota, idiota, vaig repetir. I després me’n vaig anar corrents perquè no em pegàs al cul amb la sabatilla.
 

Quatre
 
Vaig deixar de tenir sentiments als onze anys, un dia que tornava del col·legi amb na Begoñita. Li dèiem així perquè no aixecava un metre i mig d'en terra. En realitat, no era amiga meva del tot, però anàvem a la mateixa classe i vivia a prop de la parada de l’autobús que jo havia d’agafar, per això fèiem el camí plegades. De vegades m’escapolia perquè les seves converses m’avorrien i sempre insistia molt en què berenàs amb ella a ca seva. Na Begoñita era molt pobra, o jo m’ho pensava. Vivia en un apartament miserable amb les seves germanes, un ca, quatre moixos, sis peixos, dos canaris i un camaleó. Aquell pis ple de pèls amb les persianes baixades feia pudor. Només vaig veure un cop sa mare, i ara sé que anava gata. Quan sortia d’aquella casa, em picava cap. I, en arribar a la meva, em banyava tot d’una. Als meus pares els deia que havíem tengut classe extra d’educació física; si els dic la veritat, em castiguen per maniàtica.
 

Cinc
 
Al pati, jugàvem als herois. Ens fermàvem les bates al coll com si fossin capes i fingíem tenir desset anys perquè aleshores ja podríem sortir amb un al·lot. Inventàvem els nostres prínceps blaus, generalment estrelles de cinema com Superman. Na Paula era molt alta i desairosa, lletgíssima. Duia un pegot aferrat a un dels vidres gruixats de les ulleres. El seu cabell era cresp i gris, tenia les ungles llargues. Les dents separades i petites. Li dèiem “la bruixa” a l’esquena, però era amiga nostra. Si hagués de convertir-la en una bestiola, seria sens dubte una serp. Un dia digué que ella seria l’home.
 

Sis
 
L’home la colpejà sense voler, després continuà corrents sense fer-nos cas. “Hòstia!”, cridà na Begoñita, i jo vaig empegueir-me un poc perquè a ca nostra no em deixaven dir aquella paraula. De sobte s’adonà que li sagnava la mà. Jo no sabia què fer. Vaig sentir fàstic. Ella, de la impressió, plorava. Per a mi aquella era una sang bruta de ca i de moix i de peix, de pèl, de camaleó i canari, i em repugnava. Una senyora vingué a veure què passava. Preguntà on eren els seus pares, que quina era la seva mútua, coses a les quals na Begoñita no podia contestar. Digué que la duria a urgències. Na Begoñita em pregava que no la deixàs tota sola. Als meus onze anys vaig contestar, molt seriosa: “No, Begoñita, me n’he d’anar, si perdo l’autobús els meus pares es preocuparan. Aquesta senyora et tractarà bé”. I així la vaig deixar, amb una altra desconeguda.
 

Set
 
Vols que ens casem? Arraulit als meus peus, tots dos ajaguts en un llit de llençols blancs, suats i despullats, l’home utilitza aquesta fórmula que em commou. Li contest que l’horari de preguntes estúpides és de sis a sis i quart del matí, que ara ha de dur-me a casa. Me’n record del seu nom, però no l’apuntaré, per si de cas. Per si de cas la seva presència per escrit és tan rotunda com a la meva memòria ho és encara aquella nit.
 
Vaig saber que qualque dia li contestaria que sí. No ens tornàrem a veure.
 

Vuit
 
Capses grogues per carregar ampolles. Les nostres natges quadriculades assegudes damunt d’aquelles capses, vol un poc més de cafè? Jugàvem a papàs i a mamàs, i jo era sempre la convidada. Sí, per favor; els genolls, molt doblegats; les xarxes, la nostra cabana. De vegades, també les pepes. Però no solia jugar amb pepes. I les galetes salades de sa padrina.
 

Nou
 
Allò d’allà és una mà? Fou la meva cosina, qui la va descobrir. Correguérem a les roques amb les xancletes. L’home pudia a peix i damunt del seu coll voletejaven les mosques. No tenia cap. No record ni que cridàssim ni que fugíssim, ni que volguéssim tocar-lo amb un pal. Tampoc no record a qui li anàrem a dir ni quan. Només sé que vingué la policia perquè m’ho han contat, i que aquella nit vaig compixar-me al llit. Ja era gran, devia tenir nou anys.
 
El que sura ara és el meu cos.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Te quiero, te quiero, te quiero, / con la butaca y el libro muerto
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»