Foto: Ferran Sendra
Fa temps vaig veure una entrevista on només contestava sí, no o quedava callat. Tot el públic reia menys el que li feia les preguntes. Ara ha tret una novel·la: Espanya de merda (Ara Llibres). Quan al Què llegeixes? em van proposar d’entrevistar l’Albert Pla vaig dir que sí al moment. Després vaig reaccionar: com entrevistaràs una persona que no li agraden les entrevistes? I si s’aixeca i se’n va? I si juga a quedar-se amb mi? Les persones a qui els hi vaig explicar ho van acabar de rematar: ostres, ja t’atreveixes? Fins i tot des de premsa de l’editorial em van demanar si podia entrevistar-lo amb una altra noia que no gosava fer-ho sola. Vaig dir que no.
Ja no hi ha marxa enrere. Està assegut en una butaca de la llibreria Barra Llibre. Porta des de les deu del matí responent preguntes i ja són les dues. Les meves hipòtesis i pors es multipliquen per mil. Deu estar ben fart i, per rematar-ho, ara que hauria de dinar m’haurà de fer cas. Li faig dos petons, ens quedem sols. Em mira amb cara inexpressiva mentre es lia un cigarro. Deixa el paper sobre la taula i jo, que tinc els nervis a les mans, li tiro a terra. El que faltava. Li confesso que estic acollonida i sense canviar de cara em diu que ell és amable amb tothom. Però no somriu.
Parla fluix i molt a poc a poc, mentre pensa a dos-cents per hora. Passa de llarg dels tòpics i contesta el que no t’esperes. Gairebé estic més pendent jo de les respostes que ell de les preguntes. Va deixant caure bombes i es queda la mar de tranquil. Amb posat ingenu i calmat, tant em diu que la Sagrada Família s’hauria de tirar a terra com que ell és incapaç de destruir un ninot de neu. No ha matat mai una mosca, però creu que perquè Catalunya sigui independent falta un màrtir. El de Papa, jo vull ser torero es distreu observant l’absurditat de la gent. Una gent que sovint es queda només amb les seves idees de bomber.
El que no cal provocar és la imaginació, l’Albert dóna corda als impossibles per arribar al seu lloc preferit: el límit. Per dir-me que li hauria agradat saber curar la gent m’agafa el braç i, tot d’una, el doctor Pla fa com si em curés una ferida. Per retratar els qui estan posseïts per un esperit, imita l’Exorcista fent els ulls ben rodons i convertint les mans en urpes. Això és un xou, no em puc aguantar de riure, ni ell tampoc, sobretot quan deixa en evidència els que avui parlen de Síria però fa dues setmanes no sabien ni on era. Si ara estic a gust al seu costat, si el sento una miqueta més a prop, deu ser perquè l’enginy del Somiatruites és aquest: saber convertir dues butaques en un petit teatre.
Fa dotze anys que viu amb la seva parella i no se li acudiria mai fer una vida paral·lela. Les drogues més aviat són cosa del passat. Si ara cau algun porro de tant en tant és, diu, per no matar ningú. Acabem. Amb un gest massa ràpid, agafo la meva jaqueta d’un racó de la llibreria. Un gerro de vidre cau i es trenca: el trenco. L’Albert, que ja surt a fumar, em mira i riu. Fins i tot el final de l’entrevista és imprevisible.
