Il·lustració: Eva Armisén
Un matí grisós es pot tornar blau si t’emportes la música posada. Ho has comprovat moltes vegades: l’efecte és immediat. T’encaixes els auriculars a les orelles i els dilluns semblen divendres. Ets la que creua la ciutat amb els esclops vermells als peus i els cascos blancs al cap.
Els cantants es jubilen, els grups es desfan. Però sempre et quedaran els concerts particulars que et munta només per a tu la millor prestació del mòbil, la que et permet dur a la butxaca més cançons de les que podries engolir seguides de dijous a dijous. Poses la reproducció aleatòria i et deixes sorprendre. Aquesta funció és mig bruixa: endevina amb precisió matemàtica la peça que, sense saber-ho, vols i et cal escoltar a cada pas.
Els recitals ambulants són una medicina infal·lible, però sovint oblides que et curen tant. Els dies que més necessitaries una dosi d’antoniafont o de mishima o de llach o de sabina, la moral que no tens t’impedeix tancar amb set panys les portes de l’infern i clicar el play.
Enyores i esperes i invoques el matí que tornaràs a cantar com si en sabessis. Serà un dimarts o un dimecres o un dissabte de color difuminat. Sortiràs al carrer, afinaràs l’orella, t’escuraràs la gola, volaràs per l’asfalt.
I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat.
