Foto: Els Pets
El públic, juganer, demana una cançó de les antigues. En Lluís Gavaldà s’hi resisteix: “Tarragona m’esborrona? Si ara fem pop madur!”.
Madurar deu voler dir aprendre a riure’t de tu mateix, descobrir que no ets el centre del món, acceptar les pròpies fragilitats i trobar estones perdudes per jugar –encara– a ser adolescent. De Tarragona m’esborrona en vam tenir un tastet i prou, al concert d’aniversari que van fer a Barcelona. El Bon dia el vam cantar sencer, això sí. Un himne és un himne.
Confesso que no he seguit Els Pets des de sempre. Però ja fa uns quants discos –des que fan pop madur, potser– que els he incorporat als meus grups de capçalera. Reconforta que, trenta anys després, continuïn a peu de micro, rodejats dels seus seguidors més fidels i dels tocatardans que ens hi hem anat sumant.
Deixeu-me aplaudir aquestes paraules del líder d’Els Pets: “L’ambició artística està molt bé, i el màxim d’ambició és voler arribar a tothom. Els artistes minoritaris estan sobrevalorats. En la majoria dels casos són minoritaris per alguna raó. Ser minoritari és molt fàcil: només cal que facis un xurro i que no agradi a ningú”.
En canvi, celebrar trenta anys d’escenaris és bastant més complicat. Cal haver sabut connectar al llarg de tres dècades amb un públic creixent en tots sentits. Segons els estudis d’un senyor molt savi, som el que estimem. El que va començar com una fogositat (hauria de dir una flatulència?) de festa major és ara un amor estable, tranquil, a prova de ventades. I amb algun calaix tancat. Hi ha un trosset de tu que no sé mai d’on ve i és potser el que més m’agrada.
Estimats Pets de Constantí: visca la mare que us va parir.
