Tast editorial

Emili Teixidor: els llibres i la vida

Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i fortes per acollir-nos bé

| 22/12/2015 a les 00:01h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
Emili Teixidor va néixer el 22 de desembre del 1933 a Roda de Ter i va morir el 19 de juny de 2012 a Barcelona. “Els llibres –deia l'escriptor a La lectura i la vida– ens subministren dos ingredients que els humans necessitem per viure: paraules i emocions”. El recordem amb un fragment de la seva novel·la Pa negre.
 

Emili Teixidor (1933-2012). Foto: Adrià Costa

 

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.


Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ampla, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per a cadascú.

L'entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats, cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o papers a les fulles, collia les prunes per a ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.

Els altres arbres, veïns de la prunera vella, eren pomeres la majoria, alguns perers, pruneres joves amb branques massa primes per suportar els nostres moviments, arbres revells deia l'àvia, amb el brancam espès i de poca alçada. Més enllà de l'hort hi havia un parell d'oms mig corcats i el cirerer a la vora del camí, els roures de la roureda del prat, arran del bosc petit, i el saüquer immens del darrere de la masia, tan alt que mai no havíem pogut comptar totes les branques, ramificades fins a l'infinit, com una xarxa que s'estenia més amunt de la teulada del mas. El saüquer era l'arbre de l'àvia Mercè perquè es veu que les flors que feia eren medicinals, i sempre que podíem deixàvem les finestres del darrere de la casa obertes perquè entrés el perfum de les flors de saüc —la flaire deia l'àvia— i només respirant aquella olor marxessin totes les malalties, que ella en deia malures.

Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i fortes per acollir-nos bé. Una casa vegetal amb la fusta rugosa, fosca i revellida d'una cabana al mig del bosc o d'una paret ensutjada de la cuina.

Les pomeres eren massa petites i quan les pomes eren grosses tota la copa penjava cap avall, com el ventre d'una dona prenyada. I quan eren florides, el perfum era massa intens i embafador i les flors massa blanques i atapeïdes. Amb les pereres passava el mateix. Els oms ens feien fàstic o por, tenien el tronc massa vell, brut i foradat, semblava podrit, i el brancam era massa petit per a la grandària de l'arbre, com el ferrer del poble i els homenassos que li portaven els cavalls a ferrar, que feien el pit gros i el cap petit. El cirerer era més acollidor, però el fullam era massa espès i els raïms de cireres massa delicats per a les nostres activitats aèries, les cireres tenyien la roba, les mans i les cames i ens delataven. I a més a més, la seva situació, al costat del camí que arribava a la masia pel costat de la cuina i del prat i portava al poble de la mare, el poble de les fàbriques, els feia massa visible als ulls dels grans. Els roures quedaven massa lluny de la casa, tot i que resistien bé les nostres envestides. I el saüquer era inabastable, l'arbre de l'àvia, el prodigi medicinal que restaurava la vida, i el consideràvem gairebé sagrat.

El pruner vell era el refugi clavat. Davant per davant de l'entrada de la masia, prou apartat perquè ens poguéssim amagar i prou a la vista perquè no diguessin que ens escapàvem de la feina, amb les fulles i els brancam espessos i a la distància exacta per formar una mena de cortina que ens permetia veure sense ser vistos quan érem a dalt, gairebé a l'altura del primer porxo del mas.

Des d'allà ho controlàvem tot: l'entrada, els porxos, els estables… A la banda esquerra, vèiem el prat dels roures al costat del caminet del cirerer que portava fins a Can Tona i altres masies veïnes passant pel bosc petit fins al poble de la mare, i un segon camí més ample que donava tota la volta a la casa passant a la vora del pou i dels abeuradors i les pedres de sal per al bestiar, i a la dreta, tancats per un reixat del filferro, podíem veure els estables del bestiar, el galliner, la cort de porcs, l'era o el camp de batre amb el paller, la pallera i la pallissa –l'àvia deia que la gent de ciutat no sabia distingir un paller d'una pallera; amb aquest petit detall ella coneixia si eren gent del terròs o de sabata plana–, el bassal d'aigua al cim del pujolet que feia el terreny i el bosquet dels avellaners que fregava l'hort del convent dels frares, separats per una paret de pedres. El segon camí tornava a sortir després de voltar el mas i es convertia en el camí de l'escola i del poblet, arran del bosc gran que omplia tot el paisatge del fons menys el costat de la carretera de Vic, amb la doble fila de plàtans vells i tot de conreus i la baluerna fosca del convent de Sant Camil de Lelis, el convent dels malalts desnonats.

Tràiler de Pa negre:

Marina Comas i Francesc Colomer, en una imatge de 'Pa negre' Foto: www.panegre.com

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra