Sílva Bel recita William Shakespeare.
Sonet de Shakespeare (núm. 30)
Quan en silenci a l’ànima m’acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malversat.
Llavors ploren els ulls, secs de natura,
pels amics que es va endur la nit sens fi,
per l’angoixa d’amor que el temps no cura,
per les dolces imatges de l’ahir.
Puc, així, lamentar vells patiments
i, de dolor en dolor, comptar amb desgrat
el trist nombre de penes i laments
que pago com si no els hagués pagat.
Però, si va a l’amic el pensament,
són reparats els danys i el sofriment.
(traducció de Gerard Vergés)
Versió original en anglès
When to the sessions of sweet silent thought
I summon up remembrance of things past,
I sigh the lack of many a thing I sought,
And with old woes new wail my dear time’s waste:
Then can I drown an eye, unused to flow,
For precious friends hid in death’s dateless night,
And weep afresh love’s long since cancell’d woe,
And moan the expense of many a vanish’d sight:
Then can I grieve at grievances foregone,
And heavily from woe to woe tell o’er
The sad account of fore-bemoanèd moan,
Which I new pay as if not paid before.
But if the while I think on thee, dear friend,
All losses are restored and sorrows end.
