Sembla que rigui

«Sembla que rigui» és un monòleg escrit per Òscar Constantí i Mont Plans que aborda la mort des de totes les dimensions possibles: la biològica, social i la sentimental. Tot i que el final de la vida és el protagonista indiscutible de l’obra, hi ha qui suggereix que es tracta d’una representació sobre l’amor. Qui ha dit que fossin incompatibles? La mateixa Mont Plans interpreta el personatge de Júlia Català Verdaguer, una dona que va sobreviure a dos marits i un fill. El monòleg s’estrena el 13 de gener a La Seca – Espai Brossa.

Foto: Michele M. F.

Ja m’imagino el que dirà la gent quan vinguin a dir-me l’últim adéu. Si és que ve algú, clar. Començaran amb totes aquelles frases que tots hem dit alguna vegada, mentre som vius, quan mirem un mort: Se la veu tranquil·la. Sembla que dormi! Ha quedat molt bé! De fet, ha quedat ben igual! No, ha quedat millor que quan era viva!… I després faran totes aquelles preguntes que no esperen resposta. Diran: “Però que encara era viva!?” Aquesta no era aquella que tenia la funerària? Devia haver fet molts diners, eh? On deuen haver anat a parar tots aquells diners? Quants anys tenia? I de què s’ha mort? De vella! Ves, de vella! Ja em tocava! […]

Vull deixar clar que aquesta és la primera vegada que em moro de veritat, sencera, perquè morir-me de “coses” ho havia fet moltes vegades. M’havia mort de tot, menys d’avorriment! M’havia mort de mal de peus, de mal de queixal, de cansament, de por, de fàstic, de calor, de fred, de vergonya, d’amor… de riure! Durant molts anys cada dia me’n moria, de riure! Ara, últimament ja no tant, perquè quan et fas gran les coses ja no et fan tanta gràcia! oi? […]

De fet, al llarg de la història la gent s’ha mort de mil maneres diferents i també l’han matat de mil maneres diferents: apunyalats, enverinats, torturats, i amb armes de tots els calibres… Després tenim les execucions, que són els sistemes per assassinar legalment: tenim crucifixió, lapidació, empalament, foguera, forca, garrot vil, afusellats, a la guillotina, a la cadira elèctrica, a la càmera de gas, i l’última, que en alguns països “civilitzats” encara la fan servir (legalment), la injecció letal! O sigui, d’una manera o altra, ens morim! Ben mirat, l’única cosa segura a la vida és la mort!