Vaig arribar a veure com se m’emportaven la bicicleta sense poder-hi fer res. Foto: Toni Verd
Em van robar una bicicleta fa sis anys. Era de color lila, de passeig, que els meus pares em van regalar quan en tenia jo 15. Abans que me la robessin, un amic em va dir que el model que pedavala era vintage, i que estava tant de moda. Quines històries! Una bicicleta de passeig, sense marxes, lila, amb cabasset de conjunt, model vintage? Vaig riure.
Doncs me la van robar. La tenia lligada davant de casa. I vaig arribar a veure com se l’emportaven. No vaig poder ni córrer darrere de qui se l’enduia.
Mentre penso en la meva bicicleta, em vénen als caps els últims llibres que he llegit. A tots hi ha noies que viuen moments que em recorden el meu, aquell instant en què contemplava sense poder fer res com la bicicleta se n’anava.
La sopa de l’avi, de Mario Satz, de l’editorial Babulinka Books, n’és un. Llegiu-ne la primera frase: “Quan van aparèixer les primeres orenetes, i l’aire va ser tebi més enllà dels pins, la Catalina va decidir deixar de parlar i començar a morir”.
Una sopa ben pensada i un avi ple de poesia retraten l’estat mental de la Catalina, malalta d’anorèxia. Entre els diàlegs de l’avi i la néta, perles com aquesta: “Estimem aquells que ens fan lliures i independents justament perquè en allunyar-nos d’ells ens acosten més i més a nosaltres mateixos”.
Un altre llibre. Les mans de la Blanca, de la Meritxell Martí i amb il·lustracions d’en Xavier Salomó, publicat a La meva Arcàdia. Novament un conte poètic, amb objectes que amaguen històries tristes, perquè algun dia van ser abandonats, malgrat que van viure moments plens de felicitat. La Blanca els dóna una nova oportunitat a la seva botiga, Els encants de la Memòria. I un client les reviu totes.
Mentrestant, La nena de l’arbre, de Rubèn Montañá i amb Mercè López com a il·lustradora, publicat a la Galera, em fa emocionar amb la relació de l’Ona i l’Aurèlia, la nena que viu a la capçada d’un plataner. És clar, el llibre fa pensar en El baró rampant, d’Italo Calvino, que protagonitzava un noi que va decidir no baixar mai més d’un arbre. La nena de l’arbre revisita l’obra però aporta la mirada infantil, amb diàlegs entre l’Ona i l’Aurèlia farcits de l’instant en què em van robar la bicicleta.
I per a moments enutjosos, tristos i valents els que viu la protagonista de Qui diu la veritat? La versió de la princesa, de Montserrat Balada, amb dibuixos d’Eva Sans i publicat a El Cep i la Nansa. Ara que Sant Jordi ja ha matat el drac, i les roses s’han plantat als gerros de les cases de totes les noies, la princesa encara pot explicar que ella se les va enginyar com va poder per sortir-se’n guanyadora de la lluita ferotge entre drac i cavaller. És la seva versió. I qui no la cregui, encara té la versió del cavaller i del drac, de les mateixes autores i a la mateixa editorial.
La bicicleta, l’he recuperada. Un dia, passejant a peu, la vaig veure. Encara mantenia intacte el meu nom escrit. Una idea (la d’escriure al xassís de la bicicleta el meu nom) del meu pare, que, en el seu dia, em va semblar curiosa, per dir-ne una qualificació suau. La portava una altra noia, que m’assegurava que a ella li havien regalat. També em deia que li havia costat tant reparar-la, i que li havia de sufragar la meitat del cost del que li havia costat mantenir-la durant els anys que ella l’havia tingut.
Un bon diàleg i unes llàgrimes em van retornar la bicicleta, lila, sense marxes, amb cabasset de conjunt, encara ara model vintage. I com que l’alegria ha retornat amb cada una de les pedalades, vaig recordant els poemes Per molts anys!, escrits per Miquel Martí i Pol (editorial Barcanova). I me’n vaig de festa, a la que va organitzar Llibres al replà a la biblioteca Francesca Bonnemaison, de Barcelona, per celebrar que fa un any que una colla de crítics es retroben en una escala virtual per escriure sobre la literatura infantil i juvenil, “que no té faixes ni límits”. Un blog que us recomano ben feliç.
