Foto: Thomas
Tenim la mania cíclica de fer resums i balanços com si poguéssim passar pàgina i començar de nou. Però no vam néixer ahir i, justament per això, el vers més gastat de Martí i Pol és mentida: alguna cosa hem fet i no tot és possible. Empenyem dies amb historials incorporats, els problemes creuen de bracet amb nosaltres la frontera dels anys. I els autèntics punts d’inflexió van a la seva: vénen quan volen i no solen coincidir amb el calendari.
L’època dels balanços anuals és també la dels desitjos i bons propòsits. Posem tantes expectatives en l’any que comença que el condemnem ja d’entrada a fallar-nos, a ser portaveu de la frustració. El Facebook em recorda que el desembre del 2014 vaig desitjar per a tots plegats un 2015 a la mida de les nostres il·lusions, i conec alguns casos en què els déus del destí han tingut la generositat a la planta dels peus. O són molt de la broma o ens tenen per masoquistes. No em queixo, perquè qualsevol panorama és susceptible d’empitjorar i no sóc supersticiosa (ni crec, de fet, en els déus del destí) però vés a saber.
Teoria de la relativitat, versió casolana: el temps vola, però hi ha dies que duren segles. Hi ha moments eterns en què no tenim esma ni ganes de mirar més enllà de la tarda de dimecres que estem intentant tirar avall. Potser m’equivoco, però això de repartir desitjos de felicitat a mitjà i llarg termini té pinta de ser un costum de països rics i ben alimentats. Quan la vida fa bola com un d’aquells bistecs secs que tant costen d’empassar, desitjar bon dia té un punt d’imprudència i desitjar bon any és directament un disbarat.
