Foto: Cory Denton
Encara no has après a mesurar-te. Ho vius tot molt. Com que no saps prémer el fre, t’has acabat aliant amb la intensitat. Aquella vella companya que tant et dispara com un coet cap al cel com et deixa feta pols, tirada en qualsevol cantonada.
Quan has tocat fons, fotent-te de cap dins d’un pou, una cadeneta –que ha aparegut com un miracle– t’ha salvat. Llavors has entès què és la fragilitat. I què és tornar a començar. Tu, que t’has volgut menjar el món, t’has adonat que es necessiten massa nits per pair-lo. Has acceptat que hi ha d’haver un límit, una frontera. Que l’estabilitat, si fa joc amb el que vols, et dóna una pau i una tranquil·litat que no canviaries per res.
No saps fer el paper. Ni dissimular quan estàs a gust amb algú i quan no. Se’t veu d’una hora lluny. Tampoc saps què guanyaries fingint. Més aviat seria un desastre que agradessis pel que no ets. Val més quedar-te amb poc i estimar-ho molt.
Si has estat més prudent a l’hora de confiar en algú, és perquè t’espanta la traïció. Però la vida t’ha regalat la complicitat de persones amb qui has anat coincidint. Et reconforta saber que els que hi ha al teu costat són els que hi han de ser. Apostes per ells, per les seves paraules i pels seus fets. Són el teu equip. Amb qui, més que a guanyar i a perdre, has après a jugar.
T’atabala la banalitat de les masses, i cada vegada t’agrada més la intimitat d’una conversa. Dispersa com ets, has començat a concretar. Has vist que darrere la renúncia hi ha el millor premi: la identitat. Saber dir no és atrevir-te a dir sí. A fer-te més teva la vida.
Has estimat la bogeria. Has seguit tirant els daus al taulell de l’imprevisible. Movent fitxa per avançar a la casella de l’excepció.
Has après que si algú et fa mal ja no cal enfrontar-t’hi: és millor passar de llarg. Deixant de donar corda a la ràbia, al rancor. Traient les forces d’on sigui per fer el cor fort. Dir prou. I tancar portes, perquè si no és impossible obrir-ne de noves. Caminar, descobrir, apropar-te al que t’il·lusiona. Decidir per tu i perdre la por d’equivocar-te.
Passa un any i tant de bo en vingui un altre. I que tot sigui una mica igual i una mica diferent. Hi haurà coses que no canviaran: et seguiran dient que no n’hi ha per tant, quan a tu et sembla que t’hi va la vida. Continuaràs dissimulant els batecs forts. Recolliràs branquillons per fer-te un niu allà on vagis a parar. No hi ha cap sempre que et sigui fidel. Tot passa ara i aquí. El demà és un fil fràgil. Hi ha unes tisores, de tall sobtat, que no controlem nosaltres. L’únic que ens pertany és el paper blanc de cada nou dia.
Benvingut 2016, compartiré amb tu el que em vulguis donar. Procuraré no tancar els ulls quan em demanis que els tingui oberts. Buscaré el matís dins del teu calendari. Per fer-me còmplice dels teus dies. Per viure mentre existeixi el present.
