Recordem T. S. Eliot amb el seu poema Little Gidding, traduït per Àlex Susanna, i inclòs en en el llibre Quatre quartets, editat per Viena.
Il·lustració: Bahman FarzadOrozco
El que diem començament és tot sovint el final
i arribar al final és arribar a un començament.
El final és el lloc des d’on comencem. I cada frase
i oració correcta (on cada mot sigui a casa,
ocupant el seu lloc per aguantar els altres,
ni tímid ni ostentós,
un fàcil comerç del vell i el nou,
el mot corrent exacte sense vulgaritat,
el mot formal precís però no pedant,
tot el conjunt ballant alhora)
cada oració i cada frase és un final i un principi,
cada poema un epitafi. I qualsevol acció
és un pas cap al piló, cap al foc, al fons de la gola del mar
o cap a una pedra il·legible: i és aquí on comencem.
Morim amb els moribunds:
mireu com se’n van, i marxem amb ells.
Hem nascut amb els morts:
mireu com tornen, i se’ns enduen amb ells.
El moment de la rosa i el moment del xiprer
tenen la mateixa durada. Un poble sense història
no està redimit del temps, perquè la història és una pauta
de moments intemporals. Així, mentre es fa fosc
una tarda d’hivern, en una capella isolada
la història és ara i Anglaterra.
Amb l’atracció d’aquest Amor i la veu d’aquesta Crida
no pararem d’explorar
i el final de la nostra exploració
serà arribar on vam començar
i conèixer el lloc per primera vegada.
A través del portal desconegut i recordat
quan el que ens resta per descobrir de la terra
és allò que era el principi;
a les fonts del riu més llarg
la veu de la cascada oculta
i dels nens en el pomer,
inconeguda, perquè no l’hem buscada
però sí sentida, mig sentida,
en la pausa entre dues onades.
De pressa, aquí, ara, sempre:
un estat d’absoluta senzillesa
(que no val pas menys que res)
i tot anirà bé i
tota llei de coses també
quan les llengües de flama es repleguin
en el nus coronat de foc
i el foc i la rosa siguin u.
(Versió de 2010)
