Foto: Timo Newton-Syms
La Mariona està encantada: finalment, el company de feina atractiu amb qui porta unes
setmanes sopant informalment, l’ha convidat a passar el pont de la Puríssima a la neu
amb ell. Ella sospita –en té prou indicis– que aquests dies marcaran un punt d’inflexió a la seva relació i dimecres, quan arribi a casa, ja podrà incloure’s en el grup dels afortunats que tenen parella estable.
Ha procurat que no se li escapi cap detall. Ahir ja va anar a l’esteticista a fer-se cames
senceres, aixelles i, després de molt dubtar, engonals brasileres. Espera no resultar
massa atrevida. De camí es va tallar les puntes i es va retocar les arrels i encara li
va quedar temps per passar per una gran botiga de material esportiu i comprar-se un
equip sencer d’esquí: uns pantalons moníssims que –mal li està dir-ho– li fan un cul
espectacular, cinta pel cap, ulleres de sol, un anorac que se li ajusta com un guant i un
parell d’aquelles botes que es posen per anar a prendre cafè al bar de les pistes. Ho té
tot. Aquest cap de setmana serà perfecte.
El company de feina atractiu passa a recollir-la ben d’hora al matí. Asseguda al seu
costat, comença a imaginar les llargues converses que mantindran a la vora del foc,
mentre ell li passa una manta per les espatlles i li porta una beguda calenta. Al matí,
mentre passegin pel poblet de muntanya, ell demanarà a alguna altra parella estable si els poden fer una foto al peu de les muntanyes i, després d’explicar com funciona la càmera, correrà cap a ella i l’envoltarà amb el braç. Serà una foto preciosa. La posarà en aquell marc que reservava per a una foto important.
Ell condueix, mirant-la de tant en tant i somrient. Ella torna a fer un salt en l’espai-temps i imagina com explicarà als seus fills el cap de setmana que el pare i la mare van passar a la neu, en el transcurs del qual van descobrir que estaven bojament enamorats i que no podien viure l’un sense l’altre. “Torna’m a explicar el cap de setmana que el papa i tu vau anar a la neu, siusplaaaau” li dirà la seva filla abans d’anar a dormir.
El mira mentre posa l’intermitent per sortir de l’autopista i encarar la carretereta comarcal que els durà a la casa rural que ell ha reservat. “Que romàntiques que són les carreteres comarcals!”, pensa mentre es posa hidratant als llavis mirant de resultar atractiva. “Segur que de tornada, ja tindrem una cançó preferida i l’escoltarem mentre deixem enrere el lloc que ens ha vist néixer com a parella”.
El company de feina li comenta que han estat de sort amb el trànsit: tenint en compte el dia que és, han pogut fer via i ja són a punt d’arribar. Encara podran fer alguna baixadeta a les pistes, li han dit que la neu està esplèndida i no gaire trepitjada. “Ens ho passarem de conya, tia!” exclama, fent cops al volant, com si fos una bateria.
Sí. Sí que els espera un gran cap de setmana. A la Mariona li agrada que ell també estigui il·lusionat amb la idea de passar uns dies junts. És un noi sensible, ho va veure de seguida que es van conèixer. Estan fets completament l’un per l’altre. Està tan emocionada que l’espanta no poder dissimular l’excitació mentre ell posa el fre de mà i obre la porta per baixar del cotxe.
El company de feina li proposa canviar-se i anar a fer la primera prospecció a les pistes. A la fi la Mariona podrà estrenar el conjunt d’anar a la neu que li queda tan bé. Pugen a l’habitació i, per torns, que encara no són parella estable, es canvien al lavabo. La mirada del company de feina quan ella en surt completament equipada no fa més que augmentar els indicis que apunten que aquell viatge pot marcar un abans i un després a la seva vida.
Ho té tot controlat. No fallarà res.
Després de comprar el forfait, pugen al telecadira. “Que romàntic que és el telecadira!”, pensa la Mariona mentre ascendeixen al punt més alt de l’estació. Tota la neu als seus peus, un temps esplèndid, ell, tan guapo amb les ulleres de sol i la gorra de llana. “Quedem tan bé junts”, pensa la Mariona, “que segur que la resta d’esquiadors creuen que ja som parella estable”.
El company de feina li ofereix la mà per ajudar-la a baixar del telecadira. Està tan contenta que encara no s’ha adonat que són a gairebé dos mil metres d’alçada i que han arribat fins tan amunt per tornar a baixar, aquesta vegada sense telecadira. Ell li somriu i, amb un gest del cap, l’anima a seguir-lo mentre es llença pista avall. “És un esquiador tan expert”, pensa la Mariona.
Ara ella, sola a dalt, mira la immensitat blanca que s’obre davant dels seus peus i una
por centpeusina li recorre el cos, equipat a la perfecció però completament inexpert en
aquest esport. Bé, en aquest i en qualsevol altre. Comença a pensar que potser el seu
primer viatge no serà tan perfecte. De fet, comença a pensar que és incapaç de baixar per aquella pista sense que sigui la darrera cosa que faci amb el company de feina atractiu… i amb qualsevol altra persona viva. La por li atenalla els músculs mentre tot de nens de tres anys amb casc i sense pals l’esquiven per baixar, tallant el vent gelat que l’envolta.
Finalment, es llença a la pista. Mentre rodola, no pot evitar pensar en com de romàntic
serà que ell la cuidi els dies que passi a l’hospital, amb una calculada fractura oberta de tíbia i peroné i l’espatlla dislocada.
Li cau la bava només d’imaginar la dedicatòria que ell li posarà al guix.
0
0
