Crònica il·lustrada

​No vull pensar en el que arribarà demà

Uns madurs Lax’n’Busto transmeten força des de la delicadesa al Palau de la Música

Especial: Crònica il·lustrada
Arxivat a: El piano

Il·lustració: Marta Bellvehí


“És amb la il·lusió com, sense adonar-te’n, arribes on ni t’imagines”. M’ho assegura la mare de Jesús Rovira, baixista de Lax’n’Busto: he coincidit al tren amb els seus pares. Anem del Vendrell, el poble on va néixer el grup, cap a Barcelona, on avui tocaran al Palau de la Música, dins del cartell del Banc Sabadell Festival Mil·lenni. Durant l’hora i mitja de camí, quan els comento que els Lax’n aviat faran trenta anys, no s’ho acaben de creure. El que sí que té clar la mare és quina és la seva cançó més especial: Tornarem.
 
Arribo. Sec a platea amb la Marta Bellvehí, que ve preparada amb la llibreta per dibuixar. Si el Palau ja fa respecte anant-hi com a públic, encara ho deu fer més si hi toques, com ells, per primera vegada. Sobre l’escenari hi ha una corona d’àngels amb instruments, que escolten els músics i de pas els fan companyia.
 
Una boira de fum. “Que boig el món, que no té cap sentit i em fa pensar no sé què hi faig aquí”. Salva Racero quan canta també interpreta, fa d’actor. I potser per això quan ens proposa d’anar “a contracorrent, de cara al vent, amb mar de fons i onades”, jo sento que té raó, que més aviat hi surts guanyant quan t’arrisques a conduir el teu timó.
 
Perquè el repertori d’aquest vespre va estirant el fil de les cançons lentes. Deu ser que baixant el tempo, s’assaboreix millor la tendresa. Comencen gairebé despullades i, a poc a poc, es van vestint. Sovint, renaixent de sota terra per buscar una espurna de llum. Si les cançons més antigues o més properes que avui comparteixen tenen un punt en comú, és que creuen en les segones oportunitats. En l’esperança.
 
Salva Racero mira a l’horitzó, a dalt de tot. Com si quan cantés es dirigís a algú que només veu ell. Al seu darrere, esquena a esquena, hi ha Joan Albert Amargós, decidit, concentrat. Amb una batuta que està pendent de precisar, d’anar matisant a través dels arranjaments que interpreta una orquestra de cambra formada per a l'ocasió. Hi ha un pont invisible on l’orquestra i el grup es conjuguen. Així van remant a dues bandes un mateix vaixell.
 
Navegant sense presses es com se li pot prometre a la Júlia que seré els teus ulls de sol a sol, i que mentrestant, tot de mans se sumin al ritme de les baquetes del Jimmy Piñol. En els acabaments, que tenen una càrrega emotiva i musical intensa, veig com a les balconeres, el públic, acostumat a donar-ho tot, li costa contenir-se, i va seguint les melodies movent el cap. Perquè el grup, que s’associa al rock i a la distorsió, avui té com a repte transmetre força des de la delicadesa. En un embolcall de llums discretes, d’elegància.    
 
“Comencem a encarrilar els 30 anys com a banda, que són uns quants. I voldríem recordar que som del Vendrell i que avui fa 139 que va néixer Pau Casals”. Ho diu Pemi Rovirosa. És ben cert, tant el Pau com els Lax’n no només han crescut entre els mateixos carrers, sinó que han fet que la música es convertís en casa seva.
 
“Ara, amb un parell de collons, tocarem Les nits del Liceu al Palau!” Qui parla és el Jesús i aquells que a les balconeres movien el cap, ara, impulsivament, ballen. Hi ha qui no sé n’està i fins i tot s’aixeca. El Palau de la Música ja fa una mica menys de respecte, i comença a assemblar-se als concerts d’estiu, de Festa Major.
 
“Tornarem a ser grans quan sortim d’aquesta tempesta”. La cançó que sona, si és especial per a algú del públic amb qui he compartit el viatge de tren, deu ser perquè és ben bé com una promesa de futur. Un compromís d’avançar junts i ser valents, que tant va ser la banda sonora de la Marató de TV3 dedicada a la lluita contra el càncer, com la manera amb què Puyol va motivar el Barça per buscar la remuntada contra el Milan.
 
“Tornem a les arrels dels somnis que ens van veure néixer”. I les arrels podrien ser aquells principis atrevits, amb ganes de menjar-se el món. Amb aquella inconsciència on ara se suma la seva maduresa. Per molt incert que hagi estat el camí, tant quan assajaven amb disset o divuit anys entre garatges, com quan han tocat davant de vint mil persones, en certa manera han seguit fent el mateix: apostar pel que són. 
Gemma Ventura Farré

COMENTARIS

concert
anna badallo, 02/01/2016 a les 11:59
+0
-0
Bonissim concert !!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
La festa de la literatura en català torna un any més a l'avinguda de la Catedral
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural celebra la primera edició del FES
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer