Quan tenia dos anys, em va fer por un pallasso amb la cara blanca que sortia a la tele, al programa La casa del reloj. Hauria pogut agafar mania als pallassos o als rellotges en forma de gira-sol com el que donava nom a aquell espai, però vaig desenvolupar un pànic als televisors encesos que, segons com, encara em dura. El cas és que un dissabte vaig esclatar en una rebequeria antològica que va obligar a desconnectar totes les teles de la planta d'electrònica d'uns grans magatzems. Els meus pares m'ho han explicat tantes vegades que sóc capaç de veure l'escena com si fos d'ahir, però no sabria dir si el que veig és un record o una construcció mental.
 
La batalleta infantil de Jordi Nievas –el nen desaparegut durant vint hores eternes al Pla de l'Estany– és una mica més grossa. Sempre més li parlaran d'aquell cap d'any que va passar perdut al bosc, amb mig país pendent d'ell. Tampoc sabrà si ho recorda o s'ho imagina, però la història de la seva desaparició a Camós l'acompanyarà tota la vida.
 
Era el migdia del primer dia de l'any i als pares del Jordi ja els havia passat el pitjor i el millor d'aquest 2016. Trobar viu el seu fill devia ser una alegria immensa, només proporcional a l'angoixa infinita que els devia atacar mentre un dispositiu de recerca format per voluntaris, bombers, mossos d'esquadra, agrupacions de defensa forestal i protecció civil pentinava la zona.
 
En Jordi ens va tenir a tots amb l'ai al cor i als pulmons i a l'estómac. A mesura que avançava el dia calia ser cada cop més optimista per pensar que apareixeria sa i estalvi, tantes hores després. El final felicíssim de la batalleta ha estat la sort del segle per al nen i la seva família, però també ha estat –de rebot– una injecció de moral col·lectiva. A vegades els ensurts queden en això. A vegades la vida ens abraça i el món gira rodó. Potser acabem d'encetar un bon any, ves per on.