Lear i el noi

El meu fill de 13 anys es frega la cara i em va una confessió: «No entenc res de res»

| 04/01/2016 a les 09:46h
Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, teatre

Foto: Ros Ribas


Ho he tornat a fer. He tornat a veure El rei Lear al Lliure de Montjuïc. Tenia excusa: dur-hi el noi gran, que és teatreferit. Abans d’entrar, una necessària explicació sobre els conceptes potencialment complicats dels quals parla l’obra: legitimitat o il·legitimitat d’un fill, poder absolut de la corona més enllà dels contes de fades, desterrament, desheretament... Abans de començar, s’atenen preguntes: per què van vestits amb robes modernes? Per què l’escenari és tan estret? El noi coneix alguns dels actors i li agrada retrobar-los. Per què el rei aquí és una dona ja ho hem explicat abans de sortir de casa. I no només el rei, també el seu bufó. Dues dones en dos papers masculins. Ben mirat és una mena de justícia poètica. En el temps de Shakespeare, els papers femenins eren interpretats per homes. No està malament que ara els masculins els facin dones. I quines dones! El noi ha llegit al matí una entrevista amb Núria Espert i ha quedat impressionat que tingui 80 anys. Quan acabi l’obra, n’estarà encara més.
 
Pel que fa a la mare de la criatura, tant és que aquest Rei Lear ja s’hagi vist, una o deu vegades. Sempre és fabulós. Potser un dels millors espectacles teatrals que hem tingut a Barcelona en dècades. L’ombra de Núria Espert no tapa la de Lear, ni a la inversa. De Teresa Lozano no ens sorprèn ni l’energia ni la comicitat, però és fantàstic retrobar-les. Laura Conejero té la força d’un cicló i confirma com li escau fer de dolenta. Ramon Madaula va ser la gran sorpresa de l’estrena amb un paper carregat de matisos, inclosa la comicitat dins un drama molt feixuc. En aquest sentit, el seu rol –el duc de Kent– s’assembla al de Teresa Lozano. Julio Manrique és l’actor perfecte per a papers tan colpidors com el d’Edgard Gloster, no és pas el primer cop que el veiem en un paper tràgic d’aquests que regiren l’estómac. Jordi Bosch, el duc de Gloster, fa potser el personatge més dur dels seus últims anys com a intèrpret, i li atorga una dignitat i una elegància que el milloren. Són una dotzena d’actors i actrius de primera fila on tots brillen per igual. La direcció és mil·limetrada, però no excessiva. La música subratlla però no fa nosa. L’escenografia és complexa dintre d’una austera simplicitat. Quan tot acaba, l’escenari està tacat de sang  i la gent pensa que potser això és el que toca quan es fa aquesta mena de Shakespeare.
 
Hem passat l’intermedi resolent-li al noi els molts interrogants que l’argument, molt complex, planteja. Peter Ackroyd, a la seva biografia del geni d’Stratford es pregunta si els seus contemporanis devien entendre els arguments del dramaturg de moda. El meu fill de 13 anys es frega la cara i em va una confessió: «No entenc res de res». En parlem. Qui és qui. On és la filla petita, que fa estona que no la veiem. Amb qui estan casades les altres dues. Com l’argument secundari s’ha barrejat amb el primer. Què vol dir que el rei de França ja ha desembarcat amb els seus homes. Què vol el malvat Edmund. Aquí ens aturem una estona. El meu fill no entén que algú pugui fer un mal gratuït. Esmerço una estona explicant-li que a Edmund el mou la cobdícia. Llavors només vol diners i coses? Aixo mateix, diners i coses, confirmo. El noi obre molt els ulls, com si això fos impossible de creure.
 
Els vint minuts del descans ens han anat molt bé. Ara tot sembla aclarit. El segon acte, em fa l’efecte, el gaudim més. Quan l’obra acaba el noi es posa dret per aplaudir. Em convida a fer-ho. Li pregunto si li ha agradat. No ho dubta ni mig segon: «Moltíssim!», diu. Marxem a casa comentant la jugada. «És forta, aquesta obra!», conclou, admirat. Durant mitja hora, encara parlem d’això que Shakespeare ens ha explicat. Ens afecta, és clar, perquè Shakespeare sempre escriu sobre nosaltres. I és un enciser. Qui el veu, s’enamora del teatre. No falla mai.


El rei Lear
de William Shakespeare
Direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Aleix Albareda rei de França / Jordi Bosch comte de Gloster / Jordi Collet duc d'Albany / Laura Conejero Regan / Rafa Delgado Oswald / Núria Espert Lear / Míriam Iscla Goneril / Jordi Llovet duc de Borgonya / Teresa Lozano bufó / Ramon Madaula comte de Kent / Julio Manrique Edgard / Òscar Rabadan duc de Cornwall / Andrea Ros Cordèlia / David Selvas Edmund
Teatre Lliure de Montjuïc
Fins al 31 de gener.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions