Punts suspensius

Que un any en blanc no mata
si sobrevius.

Ho tornaria a fer, Glaus

Il·lustració: L. Whittaker

Com es fa per aprendre a ignorar el que t’atrau? O per rebutjar-ho i disfressar-te d’indiferència? Per què has de lluitar, quan la derrota és evident?

La Laura, que cap enfora es creu valenta i treu pit, és tan fràgil que si es trenca només se n’adona ella. De trencar-se es trenca poc, però quan s’esmicola, guarda els mil bocins en algun lloc que no vegi ningú. Ja fa un any que l’amagatall de l’escampall és el cantó dret del llit. El racó que era seu i que ara és el forat negre de l’oblit. I ella s’hi llençaria de cap, si pogués, perquè seria l’única manera d’aconseguir el que tothom li recomana: començar de zero. Tornar a néixer. Quines bestieses, n’està ben farta de rebre consells que ni demana.

És diumenge i no té esma per llevar-se. Es pregunta quants dies podria estar amagada dins la seva cova. El món seguiria girant i ella, refugiada dins la manta de l’hivern, viuria sola, aïllada.

En el fons, ho provaria de nou, no fos cas que ell també volgués i cap dels dos gosés confessar-s’ho. Però li fa mal buscar el seu nom al whatsapp, veure que està en línia i imaginar-se que parla amb una Júlia, amb una Anna o amb una Núria. A més, segur que tard o d’hora remourien el passat. Alguna explicació es mereix aquell adéu sobtat, amb tres punts suspensius, que s’ha passat un any intentant interpretar. Potser no volien dir res, però ella n’ha tret tres-centes seixanta-cinc possibilitats.

La Laura ho tornaria a fer si un vespre, quan tornés a casa, abans de deixar les claus a l’entrada, mirés el mòbil i s’hi trobés un “Com estàs? Quant de temps”. Se li il·luminaria la cara. Això sí que no ho podria dissimular. Una cosa portaria l’altra. Preferirien parlar en persona, fent una cervesa al bar de la plaça. Llavors ella remenaria l’armari per posar-se el vestit de colors vius i pintar-se els ulls i somriure una mica més.

Es farien dos petons i, després de trencar el gel, qui sap si riurien per les mateixes ximpleries d’abans. S’anirien reconeixent i potser també reenamorant. Demanarien un altre quinto i un altre i anirien borratxos a quarts de deu. Que bé que et queda aquest vestit i quines ganes tenia de veure’t. Amb aquells impulsos que a vegades ens dominen, tornarien a fer l’amor al cantó dret del llit. Els mil bocins serien dos cossos esquinçats que dissimulen, a base d’alcohol, que estan trencats.

Prou. Ho ha tornat a fer. La Laura es distreu muntant-se pel·lícules, perquè a vegades li fa mandra ser valenta. S’enganya ella mateixa, tot i sabent que els records són traïdors: es pinten els llavis per seduir-te mentre amb una mà et tapen els ulls.

Si les ferides no cremessin tant. Si sabés com es recupera un instant, de ben segur que sortiria de la seva cova i corrent, despentinada, amb les lleganyes del diumenge, encara que fos en pijama, l’aniria a buscar. Creuant el bar de la plaça, fins arribar a la cantonada de la mentida: on els records s’idealitzen per creure que tot és possible.

La Laura fa el cor fort. S’asseu sobre el cantó dret del llit. El busca a la llista de contactes. Esborra el seu nom. I dins seu, d’aquells tres punts suspensius, només en deixa un: el del final.

El del començament.

Obre l’armari, es posa el vestit de colors vius i surt al carrer.