L’actriu Anna Lizaran va morir l’11 de gener de 2013, ara fa tres anys. La recordem amb un fragment del llibre «Anna Lizaran», que recull textos de diversos autors, editat per Viena. El capítol que reproduïm ha anat a càrrec d’Elisenda Roca.
Anna Lizaran. Foto: David Ruano / Teatre Nacional de Catalunya
Nascuda a Esparreguera l’any 1944, va ser la petita de quatre germanes. De fet, n’haguessin estat cinc, de germanes, si no fos que la gran va morir als dotze anys, abans que ella nasqués. Els pares van decidir que ella rebés el nom de la germana absent, Anna, Anita. També era el nom de la seva mare, Anna Maria. Valorava el fet de ser una nena de poble.
«Recordo molt Esparreguera i li haig d’agrair la vida que fèiem al carrer, on apreníem moltes coses. Anava al col·legi de Nuestra Señora de Montserrat de las Reverendas Madres Dominicas de la Anunciata. Però l’educació religiosa no em va marcar gens. Bé, he de dir que vaig ser religiosa un temps, perquè al poble es feien moltes activitats a l’empara de la parròquia. Però em va passar.
»Al col·legi, em saltava els deures d’algunes classes que no em feien el pes. En canvi, sempre em feien llegir en veu alta per a totes les companyes. Això sí que m’agradava.
»No recordo que els anys quaranta i cinquanta fossin gaire durs, potser pel fet de viure en un poble. Però sí que recordo la importància que tenia estrenar un vestit o unes sabates, una cosa que ara ja no passa. I ja fèiem comèdia. La meva germana Juanita cridava des del balcó: “Ja està bé, Lola, t’has menjat tots els pinyons de la coca”, perquè ho sentís tothom. Naturalment, no hi havia cap coca i menys, pinyons! Jugava molt als horts i als patis; molt carrer, molta escola, molt camp. Tinc moltes hores de córrer el raïm i picar portes. Reconec les dates del calendari per l’olor. Sé de què fa olor el primer dia d’escola, i la festa major, i Nadal. La ciutat no m’ho ha fet oblidar. I penso que potser si hagués nascut en una ciutat… no se sap mai.»
Així va néixer la seva passió pel teatre.
«Vaig entrar al teatre per la família. A Esparreguera i en molts altres pobles de Catalunya hi ha molta afició al teatre. Més per fer-ne que per veure’l. Quan jo era petita, hi havia tres o quatre companyies amateurs. En un poble de 4.000 habitants! La meva germana Lola actuava a La Passió i al grup del Patronat. Em duia a veure teatre, em feia sortir a escena quan necessitaven una nena. Es pot dir que he estat dins del món del teatre des dels set anys. A primer vaig fer de poble, després d’àngel que no parla, d’àngel que parla, de dona primera —amb una frase per dir—, d’esposa de Pilat, de Verònica, de Maria Magdalena i, finalment, de Mare de Déu. No sabia què volia ser quan fos gran fins que vaig començar a participar a La Passió. Allà vaig conèixer el miracle del teatre: aquella reacció que es produeix a dalt i a baix de l’escenari. Si no hagués existit La Passió quan jo era petita, de ben segur que no se m’haurien despertat les ganes de fer teatre.»
I va començar a fer teatre fora de «La Passió».
«Assajàvem cada dia fins a la matinada. Feia criades i papers petits en obres com Cuando las nubes cambien de nariz o El comprador de horas. El teatre amateur s’assaja un any per fer funció un dia. Més endavant, l’any 1969, vam fundar el grup G.O.C. amb els germans Francesc i Joan Castells. Vam fer Carnestoltes setze voltes, que tenia diferents textos. I amb El sarau de la patacada, que va anar molt bé, se’m va despertar el cuc de dedicar-m’hi més seriosament.»
L’any 1968 es va traslladar a Barcelona, on va començar a estudiar als Estudis Nous de Teatre – Centre d’Estudis d’Expressió
«Gairebé tota la gent dels pobles emigrava molt jove perquè ens trobàvem limitats en moltes coses. Era també una forma de sortir del poble. Si l’excusa era anar a estudiar, a casa no s’enfadaven. Així que vaig dir: “Me’n vaig a treballar a Barcelona perquè allà podré estudiar idiomes”. I bé, vaig anar-hi i no vaig estudiar cap idioma. I és que jo ja tenia la dèria del teatre però no sabia ben bé com canalitzar-la. Fins que vaig conèixer aquell famós Centre d’Estudis d’Expressió del carrer Aribau que duien el Muntanyès, en Boadella i la Maria Aurèlia Capmany, amb en Francesc Nel·lo, l’Albert Vidal i en Jaume Vidal Alcover. Allà em vaig trobar amb altres alumnes: Lluís Pasqual, Imma Colomer, Joan Font, Fermí Reixach, Joan Armegol… Si no hagués anat a aquell centre potser no hauria fet teatre mai més. Els primers mesos va funcionar molt bé, després no tant per l’etern problema dels diners.»
I va arribar la fundació de Comediants.
«Vam fundar el grup sense deixar la feina que tenia cadascú. Havíem de pagar una quota mensual de cinc-centes pessetes per comprar tot el material per fer les màscares, el vestuari… De mica en mica, vam anar deixant la feina que teníem per dedicar-nos-hi de ple. Vam comprar a terminis la furgoneta que havia estat de Joglars. Anàvem fent bolos amb el cotxe sense frens, carregats de màscares, vestuari, capgrossos i poca cosa més. Era una època austera, voluntarista, de molts compromisos socials i polítics. Era la imaginació al poder. La joventut, la inconsciència, les ganes de fer, la bogeria, eren el que ens movia. Sentíem molta satisfacció personal, teníem ganes de treballar i d’aprendre, de fer coses diferents. Ara, de satisfaccions crematístiques, poques.»
El 1974 se li va presentar l’oportunitat d’estudiar un any a París a l’Escola Jacques Lecoq. Els companys i les seves amigues Rosa Bertranpetit i Kima Guitart la van empènyer a demanar una beca a la Fundació Castellblanch i la hi van concedir.
«I jo, plorant cap a París! Sola, amb els Comediants a l’estació acomiadant-me amb pancartes. La Rosa i la Kima van haver de ficar-me al tren perquè marxés.»
«I arribes a París, i no coneixes ningú, i amb prou feina parles francès…, i encara vaig plorar més. Però només em va durar tres dies. Un cop començada l’escola, vaig conèixer els alumnes i les coses es van fer més planeres. Amb la beca vaig solucionar el primer any, però per al segon vaig haver de demanar un crèdit. Perquè, és clar, jo no m’ho volia perdre, allò. Vaig parlar amb la família i els vaig dir que quan tornés ja ho arreglaríem. Quan vaig tornar no em van deixar pagar res. La meva germana Lola i l’Andreu, el seu marit, havien fet de beca.»
«La mort de Franco la vaig viure a París. Va ser un dia espectacular. M’estava dutxant i vaig sentir la ràdio que deia «Franco és mort». Els de l’escola em van fer el passadís, com si hagués guanyat la Lliga. Vaig convidar a vi tothom!»
«Lecoq em va ensenyar que el teatre ha de donar un gir màgic a la història. Que sigui un joc. I ha de ser com més simple, millor.»
Aquests textos que vénen a continuació són fragments de les cartes que l’Anna va escriure des de París a les seves grans amigues Rosa Bertranpetit i Kima Guitart. Les escrivia en un estil col·loquial i sincer, molt proper, com si estigués parlant amb elles. Encapçalava les cartes amb: «Estimades meves», «Estimades nenes», «Estimades porcellines», i les il·lustrava amb tota mena de recursos gràfics, cromos, retalls de diari, dibuixets sobre el que estava explicant. Els va escriure cartes durant els dos cursos a l’Escola Lecoq, els anys 1974-1975 i 1975-1976.
«L’única cosa que trobo a faltar és la broma. Fa molts dies que no faig tonteries. M’estic tornant seriosa?»
«Si continuo així, voltaré tots els barris de París. Ja he viscut a Cherche-Midi, Montmartre, B. Berthier, Rue La Condamine. Aquests tres últims, bastant junts.»
«Ara, fent la màscara neutra disfruto molt. És el més important. La màscara neutra és la teva màscara, una descoberta nova de totes les coses. No hi ha definició concreta i ho has d’anar fent tu de mica en mica. La gent de l’escola no m’agrada massa. Hi ha molta tonteria i tothom vol figurar. Però no tots són iguals. Jo vaig triant a poc a poc les amistats perquè de cop, i amb la meva manca de vocabulari, és molt perillós. Ara canta el Moustaki i recordo amb enyorança el pis. Però no ploro, eh? Ara ja no ploro mai.»
«Noies: he descobert que tinc vocació d’infant! I, a més, no crec que maduri mai, ni m’interessa… OH, MERDA! M’emprenya tant fer-me gran! Aquest vespre, per sopar, m’he maquillat de pallasso.»
«A l’escola, cada dia m’hi sento millor, sobretot amb les classes de Lecoq, que aquest tio sap ensenyar. A mi em dóna molta vitalitat i les seves classes són les que rutllo més.»
«D’aquí a uns dies, a l’escola tothom ha de fer un personatge, però des del moment que entra a l’escola fins que en surt. Durant una setmana. Un personatge inventat, per veure com es relaciona amb tothom, en les classes, en els descansos, en els vestuaris; en fi, com si realment fossis una nova persona que va a l’escola Lecoq. Jo he triat fer de pagesa i de puta i de monja seglar (això encara no ho sé segur). També m’agradaria molt fer de perruquera barata o de dependenta de l’Uniprox… Veremos.»
«Aquests dies són verdaderament moguts a l’escola. Tots hem canviat de grup i això fa que tornis a agafar el treball amb novetat. Els grups ara han sorgit espontàniament, no implantats com al principi, que no es coneixia ningú. Amb la possibilitat que, si no t’agrada, pots canviar. Això és el que m’ha passat. Ahir dilluns vaig començar amb un grup i avui dimarts ja l’he canviat per un altre.»
«El Toni Catany va estar aquí i vaig anar a veure la Maria del Mar. Després vam anar a sopar tota una colla. El Toni va ser molt amable, va convidar-me al cine i a sopar. Em feia gràcia passejar per París amb una mica de cultureta catalana. El Lluís Serrahima és un Don Juan.»
«Segon curs. A l’escola tot és molt interessant. Jo estic una mica bloquejada, no sé per què, però hi ha moments que no tens ganes d’improvisar, això ve i marxa quan vol. Ahir vaig fer un treball molt maco, i el Lecoq va estar molt content i jo també, perquè feia dies que tenia ganes de fer però no em sortia res. Ara estem treballant la pantomima blanca, el melodrama i el bufó. Això últim és lo més interessant, almenys per a mi, perquè és lo més difícil. De totes maneres hi ha dies que estic una mica cansada del teatre i de tots els problemes de creació. Potser si el deixés no sabria viure sense, però m’estan sortint més ganes de dirigirlo que no pas de fer-lo. Veurem.»
«He començat a donar classes a la filla de Lecoq un cop a la setmana i a 30 francs l’hora. En realitat, en comptes d’ensenyar-li espanyol, ella m’ensenya francès a mi.»
«La commedia dell’arte és un èxit, disfruto com una folla.»
«I el teatre? Què en farem, del teatre? Ai, noies! No ho sé pas. La gent està ben boja.»
Com havia aconsellat Lecoq als alumnes, quan va acabar els estudis a París, l’Anna va estar un temps sense fer teatre.
«Era un consell savi. Deixar que tot allò que havíem après reposés i veure per on podien sorgir les nostres necessitats de comunicació. Però a mi no em va donar temps. Just estava acabant el curs que vaig rebre una carta d’en Lluís Pasqual. Em proposava entrar a formar part de la creació del Lliure. Tenia dues possibilitats: tornar a Comediants o acceptar la proposta de Pasqual i fer teatre de text, de repertori, crear personatges amb un fons literari i de paraula. Em semblava que m’aniria molt bé aplicar totes aquelles disciplines que havia après a l’escola. Que m’arribés la carta d’en Lluís va ser fantàstic per decidir-me. Vaig pensar que era una dona afortunada, que em venia en un moment especial.»
L’Anna volia fer una cosa diferent i donar un tomb a la seva carrera. I va triar acceptar la proposta del seu company per formar part de la creació d’un nou projecte teatral: el Teatre Lliure.
«En Lecoq m’havia proposat fer un tercer any amb ell. Per a mi era un honor, perquè només convidava tres o quatre alumnes. Era com fer un màster. Es tractava de seguir-lo a les classes i fer-li d’ajudant. Però ho vaig tenir clar: volia entrar a formar part d’un projecte que calia inventar. Hi havia una fita, una idea, muntar tres o quatre obres l’any. La proposta em va venir en el millor moment. El meu interrogant va quedar solucionat. Jo tenia una edat, val a dir, i vaig decidir agafar aquell tren. Vaig tornar de París al juny i al juliol ja estava traient runa del que seria el Teatre Lliure.»
Aquells primers anys, a la nova companyia, va fer de tot.
«Encara recordo el primer dia que em vaig trobar amb tots els que serien els meus companys després de tornar de l’estranger. Era al terrat, negra nit. Gairebé ni els reconeixia, perquè no els veia la cara! A partir d’aquell moment no ens vam separar. Tot ho fèiem junts. Em va tocar molts diumenges netejar la sala. Ens ho repartíem i au! Muntar i desmuntar decorats, anar a enganxar cartells a les botigues, atendre el telèfon… I pintar. Vaig pintar molt: el balcó amb les seves baranes, i les llargues escales, i les finestres. La sala no era gaire gran. Estava mig en runes perquè en Fabià [Puigserver] ja hi havia ficat mà. Teníem dotze focus i encara! Però tot em donava molt bones vibracions i estàvem il·lusionats. Podies començar el matí pintant, assajant, escrivint a màquina i així fins al vespre que teníem representació. Jornada completa.»
Molta feina col·lectiva per tal d’engegar al més aviat possible la primera temporada, la 1976-1977. Però també molta preparació i molta complicitat.
«Muntàvem una obra que sorgia d’improvisacions i que després reescrivia en Pasqual. Va ser Camí de nit. I seguíem sense parar: ara muntant l’obra, ara classes de veu amb la Coralina Colom, ara assajar. I sempre junts, de les nou del matí fins a les dotze o la una. Era com un convent. Dinàvem junts, ens explicàvem anècdotes que al final ja ens sabíem de memòria… Després les coses les va anar fent gent de fora, és clar. Però no ens queien els anells, al contrari. A mi m’agradava arremangar-me. No ho entenia pas com un rigor. Era una necessitat, una manera de fer. I una manera generosa, sense divismes —i si n’hi havia estaven molt ben camuflats—, no hi havia enveges, o no es notaven.»
La Carlota Soldevila va ser una de les persones fonamentals per a l’Anna.
«La Carlota era una persona molt despistada i això li donava una naïveté molt especial. Tenia una gran cultura, una educació molt refinada. Era increïble! Sempre estava allà dalt, en un món especial, però a la vegada molt a terra. Tant, que tenia la mania d’agafar els programes que sortien de sota una tarima, un clau de terra, un tornavís… per estalviar! Va ser un pilar absolut perquè pogués existir el Lliure. Una dona d’aquestes que no n’hi ha. Que només les mouen ideals meravellosos i creure absolutament en algú. Era un encant de dona.»
Si us demaneu què pensa Anna Lizaran del teatre, aquí ho teniu.
«No es pot fer conserva ni melmelada de les coses. La sort que tenim és que el teatre sigui viu, sigui esperit. El Lliure va començar en una època de moltes mancances, però va aconseguir fer realitat les fites que s’havia proposat. Perquè les coses s’han de fer bé, amb honestedat i d’acord amb el moment. Tot ha de bategar al mateix temps que ho fa el carrer.»
Vídeo d’homenatge a Anna Lizaran:
