La nit d’estiu en què el meu home i jo vam veure’n el primer episodi no vaig dormir bé. Foto: Channel 4
En el capítol anterior: l’addicta a les sèries va patir un atac de nostàlgia i va trobar als personatges perduts de Lost i els va recordar amb un somriure que ara, en triar Black mirror, ja no hi és.
Llegeixo Els nois de Toni Sala (L’Altra Editorial) i penso en la foscor de True detective (creada per Nic Pizzolatto) i Black Mirror. Sí, fins i tot els llibres em porten a les sèries, sobretot perquè les sèries i el llibre del qual parlo contenen veritat. Una veritat que no s’aconsegueix limitant-se a enumerar foscors. També hi ha veritat en sèries (i llibres) d’humor lluminós. Però rumiant en llibres, veritat, llum i foscor m’adono que de nou he tornat a pensar en Black Mirror, i que des que vaig veure la primera temporada l’estiu del 2012 no he deixat de pensar-hi.
Black Mirror és una sèrie diferent. Creada per Charlie Brooker l’any 2011 i emesa per la cadena britànica Channel 4, només té dues temporades de tres episodis cadascun. Però el que la fa singular no només és la brevetat de cada temporada, un fet habitual a la Gran Bretanya i del que en podrien prendre nota tots els responsables de les graelles televisives del mercat audiovisual espanyol. L’explicació de la seva genialitat rau, sense que això sigui una gran sorpresa, en l’aposta temàtica, en el tractament i en el fet que el nom de “sèrie” és només una manera de fer senzilla la complexitat del que veurem, ja que cada episodi ens explica una història independent. O sigui, dit a la manera de Bill Clinton, és el guió, estúpids. Un guió que tot i exposar-nos sis històries diferents, contundents i inquietants, de fet actua com una fletxa indicadora de neó. Un senyal que no podem deixar de veure ni d’ignorar, que ens mostra cap a on anem com a societat depenent de pantalles, tecnologies i connectivitat. I tot a través dels miralls negres, les mil i una pantalles que, subtilment, a la manera de Calders, han envaït la nostra quotidianitat.
La nit d’estiu en què el meu home i jo vam veure’n el primer episodi (The National Anthem) no vaig dormir bé. La culpa era tota del que acabava d’empassar-me. Un visionat fet amb uns ulls incrèduls davant la gosadia del que Charlie Booker ens proposava i del coratge de l’autor de dur la història fins al final, sense ni una engruna d’autocensura. A fons. També, evidentment, de la versemblança brutal de la història que ens planteja. No vull rebentar el final a ningú i per tant només avançaré el punt de partida de l’episodi: una princesa reial de gran popularitat, una mena de lady Di, és segrestada i els segrestadors, a canvi del seu alliberament, exigeixen que el Primer Ministre faci un acte espaordidor i que, a més, l’acte sigui retransmès per televisió. Si no hi accedeix, la princesa morirà en les properes hores. I callo. Només explicaré que en acabar de veure l’episodi el meu home i jo ens vam mirar espantats. Tot allò era possible i la reacció dels personatges, tant els principals, com els secundaris com els figurants que hi apareixen, era esfereïdora i certa perquè són (som) els nostres contemporanis.
Els qui em coneixen saben que no puc veure pel·lícules de por o de terror que després no dormo. Me les crec, ves, per molt absurdes que siguin. En canvi, m’empasso sèries com Black mirror que em deixen tant o més trasbalsada. Sí, vaig tenir un mal dormir, i en llevar-me i veure la cara de la meva parella no em va costar gaire endevinar que a ell li havia passat el mateix. Una remoguda interna que em va fer recordar les imatges de la mort de Gadafi, l’estupor davant la famosa fotografia del Pentagon, amb Obama, Hillary Clinton i altres dirigents que observen l’escamot que captura i executa Bin Laden. Un neguit que va tornar a fer-se present cada vegada que la televisió mostrava el moment en què l’AVE de Santiago de Compostela descarrilava. Imatges hipnòtiques repetides perquè els molts ulls que les volien veure poguessin saciar-se.
Aquell mateix estiu del 2012 ens el vam passar el meu home i jo fent conya sobre el giny tecnològic que apareix a l’episodi The Entire History of You, el tercer de la primera temporada. Al capítol totes les persones duen inserit sota la pell del crani un xip que, connectat amb l’ull a mode de càmera, grava tot el que veus. Un estri meravellós que et permet visionar i també rebobinar i revisar, tot allò que has viscut, no només dins teu, sinó també traslladar-ho a una pantalla. A la ficció s’han acabat, per tant, els remaleïts malentesos de parella (“jo et vaig dir que”, “no, no, tu em vas dir que”), però també s’inicia una possibilitat de repàs i control del que has viscut i del que han viscut els altres. I de la conya fa poc he passat, de nou, al trasbals en veure el vídeo que explica les meravelloses possibilitats d’unes ulleres de visió 3D que pretenen anar més enllà de les Google glass . Un vídeo optimista que pretén seduir i que a mi em va deixar el somriure congelat mentre recordava la punteria narrativa de Brooker.
No vull parlar-ne gaire més de la sèrie, perquè penso que també cal veure-la a ull nu. Només apuntaré que mai més he pogut observar amb innocència i frivolitat els estúpids realities de la tele o les exànimes campanyes i debats polítics que la televisió ens retransmet. I que fins i tot, quan m’han parlat del dol d’algú que no pot superar la mort de l’altre, Black Mirror se m’ha tornat a fer present.
Que ningú s’estranyi si dic que m’inquieta veure els fills amorrats a tauletes, ordinadors i mòbils. No és l’actitud resistent d’una mare conservadora contra la tecnologia i el futur. És només que Charlie Booker m’ha mostrat el que hi ha al fons del mirall i el que hi he vist m’ha deixat glaçada.
