Aquell gener, aquell concert

Ara fa quaranta anys, els meus pares van debutar com a espectadors d'un recital històric

| 16/01/2016 a les 14:43h
Especial: Visions
Arxivat a: El piano, Lluís Llach

Palau d'Esports de Barcelona, gener del 76.


Quan era adolescent, solia dir que m'hauria agradat néixer deu o quinze anys abans, per haver tingut l'oportunitat de viure de primera mà l'agonia del franquisme. Els meus pares havien nascut a la postguerra immediata i formen part d'aquella generació anestesiada que va trigar temps a rebel·lar-se contra res perquè venien d'un silenci antic i molt llarg: acabada la guerra, a la majoria de cases es va deixar de parlar de política. Tampoc n'haurien tret gran cosa, de recordar a l'hora de sopar que havien guanyat els altres.
 
Tant la germana de la meva mare com la filla de la germana gran del meu pare van néixer a mitjans dels cinquanta. A elles, l'adolescència i primera joventut els va coincidir amb el final de la dictadura, amb la debilitat del règim i de la salut de Franco. Elles sí que van córrer davant dels grisos. Elles sí que es van manifestar per la llibertat abans que el dictador fos cadàver. Jo era petita i admirava molt la meva tia i la meva cosina, l'Angeli i la Maribel, que tenien tanta empenta i tantes ganes de canviar un món ple de sang i tortures i repressió i injustícies i tot allò.
 
Ara fa quaranta anys, els meus pares van debutar com a espectadors d'un recital històric. Hi van anar amb la germana de ma mare, que tenia més experiència en mogudes d'aquesta mena. El concert de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona –el primer que li deixaven fer després d'anys de prohibicions constants– va acabar amb una manifestació dels assistents fins a la Model per reclamar l'amnistia dels presos polítics. Això va ser així durant tres dies consecutius: el 15, 16 i 17 de gener. Els pares, que hi devien anar el divendres 16 o el dissabte 17, van allargar la nit al Cafè de l'Òpera de la Rambla, van veure sortir el sol i van menjar xocolata desfeta de matinada. A mi –una nena de cinc anys i mig que més endavant faria de Llach el seu mite de capçalera– em van deixar a dormir a casa dels avis, però aquell concert me'l sé de memòria perquè el pare i la mare es van fer un tip de posar el disc de vinil que es va enregistrar en directe a Montjuïc.

Escolto avui Gener de 1976. Amb tot el Palau d'Esports fet cançó: "I no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules". Han passat quatre dècades. Ja no voldria ser més gran del que sóc, però torno a pensar que em vaig perdre algun privilegi extraordinàriament emocionant, per haver nascut un pèl massa tard.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Oriol Broggi dirigeix «La bona persona de Sezuan», de Bertolt Brecht, a la Sala Gran del TNC
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht
Imatge il·lustrativa
Jo he sobreviscut però les meves dues germanes, no