Buscant folis verges he obert l’armari de l’estudi. Dins, en comptes dels folis i de les altres eines que hi solc guardar, hi veig un passadís. Llarg, en penombra. No me’n sé estar: entre, tanque l’armari darrere meu i avance pel passadís. A dreta i esquerra hi ha portes tancades que ignore on donen. En una d’elles, cap al final del passadís, llig una nota de paper adherida amb cel·lofana: “No passeu”. Apegue l’orella a la porta: no sent res, llevat del centrifugat esmorteït, llunyà, de la rentadora que he deixat engegada a la cuina. Obric: no hi veig res, una foscor total. Hi entre a les palpentes. Quatre parets de fusta envernissada i prou, cap finestra. Confiava que veuria alguna cosa en dilatar-se’m les pupil·les, però s’ha tancat la porta d’una ventada i la foscor no minva. Palpe les parets, buscant, buscant, però no hi ha manera de trobar la porta. 
