Feliu Ventura: «Per viure s’ha de saber estimar»

Compromís i memòria. Això és el que reivindica el cantautor Feliu Ventura en la seva primera novel·la, «Com un record d’infantesa». Només d’obrir el llibre, un proverbi ens fa d’avís: “No podem saber on anem si no sabem d’on venim”. El seu lloc, les seves arrels, s’endinsen entre els carrers de Xàtiva. Ell, com si fos un arbre, utilitza les paraules, la música i el silenci per créixer, per construir el futur. Per no caure en el parany de repetir el dolor que, massa sovint, ha tacat la història de sang i silenci. En Feliu, nom que etimològicament vol dir fèrtil i feliç, camina per un avui on mana el seu cognom: la ventura.

Foto: Guillem Lafoz

T’alies amb el que és imprevisible?

Quin remei! O t’alies amb el que és imprevisible o hi vas a la contra.

En l’ofici de músic aquest atzar és més evident?

Has de jugar amb les cartes que tens sobre la taula, com te les donen. Com cauen.

Hi creus, en la sort?

En la sort sí, en el destí no tant.

N’has tingut?

Jo crec que sí, si no, no té explicació com estic aquí ara!

Té un punt d’atzar, però també d’estar al peu del canó.

Sí, té les dues coses. Però hi ha fets imprevisibles. Això podríem dir que és la sort, tant la bona com la dolenta.

Tot el que somies és possible?

Sí. No sóc tan ambiciós com per pensar que els meus somnis siguen irrealitzables. Els meus i els compartits. Crec que sí, que els somnis es poden realitzar, si tens bona sort i treballes.

Per tenir bona sort has de saber estimar?

Per viure s’ha de saber estimar. Però de vegades també has de fer coses de les quals no estàs gaire segur, o coses que no fas per plaer, per arribar al teu objectiu. No sempre és amor, també és desamor, el que fa créixer les persones i els projectes. Si no, això voldria dir que quan tinguem un desamor ens morirem, desapareixerem. I no: continuem endavant i passen altres coses.

Llavors hi ha les dues cares. Ets amic tant d’una com de l’altra?

Sí, és que no es poden separar.

Has estat molt compromès amb la lluita social. També t’has sentit molt compromès amb la teva vida?

Hi ha un compromís conscient i un compromís inconscient. Però supose que sí. No hi ha un compromís a viure, es viu i ja està. És un camí cap a la mort. No hi ha necessàriament un compromís vital.

I a fer-te teva la vida?

És que la vida és meua. El meu cos és meu. Les meues idees són meues.

Busques la teva pròpia veu. A què has hagut de renunciar per trobar-la?

Per trobar la pròpia veu no es renuncia a res. Es va creixent, amb aprenentatges. No puc renunciar ni als meus referents anteriors ni als posteriors. No puc renunciar a qui m’ha ensenyat a ser com sóc.

És un procés de construcció?

En este viatge no cau res per la borda mai. El vaixell va creixent i tenint més càrrega cada vegada.

Com més navegues, més t’apropes a la teva veu?

La veu és el camí: la construcció eterna d’una veu pròpia. Quan s’hi arriba, vol dir que t’has mort.

És una mica com Ítaca.

És clar, això i tot. Estem ací per fer batalla. Hem vingut ací per jugar: o doble o res.

Apostes fort.

Si no, no cal. Ens quedem a casa i fem altres coses.

Foto: Guillem Lafoz

Et desmarques de les presses de la indústria musical i fas les cançons al teu ritme. És una forma de respectar el temps?

Les cançons només es poden fer d’una determinada manera: pots respectar això o no. I jo ho respecte. Tinc una estima a les cançons i al que elles necessiten, perquè són elements que funcionen independentment de mi i fora de mi. Per tant, han de tindre la seua identitat pròpia. I he de respectar i procurar que estiguen ben vestides, que no vagin despullades pel món. I per això m’ho pense molt, treballe molt les cançons i tarde tant a treure discos.

La música és una forma de canviar-te tu mateix. Què necessites canviar?

Necessite canviar el que vol dir transformació, evolució. Perquè sóc conscient que si em canvie a mi mateix i molta gent ho fa, al final estarem canviant més coses que nosaltres mateixos. Les societats no canvien si la gent que les conforma no ho fa. No es transforma. No pensa. No dubta. Jo tinc dubtes. Tinc el dubte metòdic, que és el que ens va ensenyar Joan Fuster. Dubtar sobre tot, tota l’estona. I no passa res per dubtar.

Te’n fies, dels qui tenen les idees massa fixes?

No ho sé. Depèn de qui. També tinc dubtes en això.

Ets observador.

Ho sóc? Supose que sóc observador perquè sóc més observador que parlador. Quan es parla, no s’escolta. L’observació no prové només dels ulls, sinó també dels altres sentits.

Avui en dia és un mèrit saber observar i escoltar qui tens al teu davant.

No sé si és un mèrit. És una qualitat que qualsevol la pot tindre si la treballa. Amb treball es pot arribar pràcticament a tot. Hi ha poques qualitats innates.

Ets reservat?

Si reservat vol dir que em reserve coses, sí. Crec que tothom té unes reserves sobre les coses de la seua vida. Tothom té alguna cosa que és només per a ell. I està bé.

I conservar-ho.

Sí, és el que diu l’Estellés: “Defense molt la meua soledat, el meu racó, petit, de cada dia, el meu jardí o el meu convenciment.” El nostre petit jardí de cada dia és allí on la soledat no és una cosa necessàriament negativa, sinó un espai de construcció personal.

El cuides, aquest jardí?

Sí. Hi ha moltíssimes plantes, moltes brosses, perquè fa temps que no pode, però està viu. És un lloc que tenim sempre. El que passa és que és veritat que hi ha persones que dediquen més temps a eixe jardí que altra gent, i jo li dedique més temps. Si això vol dir reservat, sí, ho sóc.

Potser si cuides més el teu jardí, estàs més preparat per viure de cara enfora.

Bé, hi ha gent que es passa massa hores al jardí, això també és veritat.

Deies que la soledat no pesa. Necessites estar sol?

Pel que fa la creació, hi ha moments en què la soledat és necessària per al germen de les coses. Però després, i bastant ràpid, hi ha un procés de socialització d’eixa llavor que has tret. Perquè al final l’autoria d’una cançó no és mai d’aquella persona que l’ha escrit, sinó de la gent que la interpreta i la gent que l’escolta. És igual que un llibre. Un llibre no existeix fins que no hi ha un lector. Escriure no és suficient com perquè existeixi un llibre.

De què et protegeixen les barricades de paper?

En eixe disc parlava de les barricades de paper com les paraules que ens protegeixen. Eixe alfabet nou que hem d’inventar per explicar-ho. Les paraules són molt necessàries perquè les coses no vagin més enllà de les paraules i acabin malament. Les barricades de paper són necessàries.

En aquest llibre hi ha personatges que es veuen obligats a arrossegar el silenci. Per què callem tant?

En eixe cas el silenci és a causa d’un dolor molt gran, que és el que suposa la barbàrie del feixisme o de la guerra. Que és haver construït la teua vida d’una determinada manera i que hi hagi una gent que oblidi els anys d’experiència en la civilització i ho converteixi tot en una barbàrie.

Calles molt?

Sí.

Més del que voldries?

No.

En la mesura justa?

En la meua opinió, sí. Segurament a molta gent li agradaria que parlés més o menys. El silenci és música també.

“Tots tenim un grapat de cançons que ens obren les cicatrius”. El que busques escrivint i cantant és curar ferides?

Les cicatrius són el nostre mapa. Les cicatrius són ferides tancades. Pense que l’art i les cançons són un consol de l’ànima, de la ment, de les idees, però no del cos. És necessari tindre este mapa. Tots tenim una geografia diferent i la necessitem per explicar-nos. Forma part de la nostra identitat. No és per curar-les, ni per amagar-les, ni per dissimular-les. No és tant per la marca que han deixat, sinó per al record del dolor que provocaven aquelles ferides. Hem d’ntentar consolar aquell dolor, perquè les cicatrius les tindrem sempre fins que morim.

Un país també té cicatrius. Cal tenir els ulls oberts per no oblidar-les?

Les cicatrius hi són. De vegades les commemorem. L’Onze de Setembre i el 25 d’abril són cicatrius d’un dolor passat. Que les recordem no vol dir que estiguem obrint aquelles ferides, sinó que reconeixem el nostre propi mapa històric. I el reconeixem entre tots. Això d’alguna manera ens consola i ens fa sentir que amb aquella identitat podem anar cap al futur.

Reivindiques el pes de la història.

És que la memòria històrica comença ahir a les dotze de la nit. No és una cosa que utilitzem per parlar d’un període de fa trenta anys.

Enyores tant com recordes?

No. Enyorar ve del llatí: ignorare. Tu només enyores una cosa que no tens present, perquè és un altre moment de la història. Jo no ignore cap fet passat. El recorde i aprenc amb ell, perquè el record és important per construir els passos que farem i per no caure en els mateixos forats que van caure les generacions anteriors.

Ser valent és atrevir-se a sincer?

Sí.

La franquesa és important per a tu?

Sí, és el que deia Joan Salvat-Papasseit: la poesia en majúscules ha de ser una poesia sincera. Jo pense això. Sinceritat no vol dir que digues a la gent coses teues íntimes o que formen part del teu jardí. No s’ha d’envair el terreny personal de ningú, per molt pròxim que sigui. Però la sinceritat de dir-te: d’això, no te’n puc parlar, perquè és meu, fins i tot això.

Xàtiva és la millor ciutat del món?

Sí!

Per què te l’estimes tant?

Perquè és la meua. El lloc més important del món és el lloc d’on som. El que passa és que a més tinc la sort que és veritat, que Xàtiva és la millor ciutat del món.

Per què creus que és important de tant en tant marxar?

Per poder tornar. És important dir adéu per tornar a trobar-se. Quan estic aquí no sé què està passant a Xàtiva, no sé com està la meua gent. Tinc enyorança d’això: de no poder estar allà.

Aprofitant que en Raimon també és de Xàtiva, a què diries no?

Jo diria: no és no! Diria no a una determinada manera d’entendre el cos de l’altre com una propietat, això és un no rotund per a mi. El cos de l’altre, el territori de l’altre, el país de l’altre. Per a mi és sagrat.

Tu respectes molt els espais?

Ho intente. És una manera de respectar. Respectar la distància que necessita cadascú o entendre quins són els límits dels altres i els teus, això és un treball que desafortunadament a la nostra societat no fa gaire gent, perquè no està educada sentimentalment.

Com es podria aprendre?

Primera, pensant que l’educació no és una fàbrica de treballadors, sinó un lloc on aprendre a ser persona. Independentment del gènere, del color i de tot. L’educació és el més important de la nostra societat.

Has estat professor, has vist de primera mà la importància d’educar.

Sí. Però és que l’educació no és el professor. Això és una cosa que de vegades els pares no entenen. El professor no és l’encarregat de l’educació del teu fill, l’educació no només la fa el professor, la fan els pares, les mares, els germans, els veïns, els desconeguts del carrer. Tots eduquen. I això és una cosa que abans es feia millor que ara.

Per què?

Perquè la societat on estava l’infant participava en la seua educació.

Què hem de fer perquè no s’apague la llum?

La flama de la llengua és una cosa. La flama del país n’és una altra. La fortuna que tenim és que no tenim una sola llum, sinó que en tenim moltes. Hi ha llocs on la llum és més vacil·lant o està més fluixa o es va apagant, però en altres llocs la flama està més forta. I aquesta pot encendre les altres. És una llum col·laborativa.

Cuidarem les llums i els jardins.

Els jardins, cadascú el seu!

On ens durà l’esperança?

L’esperança duu a ser pacient. Esperança vol dir esperar, tenir paciència perquè les coses, al final van arribant on tu havies pensat en els teus somnis.

On t’agradaria arribar?

El que hagi d’arribar ja arribarà amb la feina.

I amb la ventura.