Il·lustració: Marta Bellvehí
“Bona nit malparits!” Ens girem. Apareixen pel darrere, com si arribessin del passat. Travessen el passadís rebuts amb una antiga cantarella: Sopa de Cabra! Els fanalets del Liceu s’encenen, convertint-se en desenes de somriures. A la pantalla de l’escenari s’hi projecta el Brossa Quartet. La corda acompanya la cançó que dóna el tret de sortida tant al nou disc, Cercles, com al Suite Festival: Dolços plans. Qui sap si és el preludi del que voldrien per aquesta nit.
Els Sopa de Cabra han tornat, quinze anys després. Per als qui als 90 amb prou feines havíem nascut, estar avui aquí és especial. De fet, és el primer concert de la il·lustradora Marta Bellvehí, i el segon meu –vaig aconseguir una entrada per a un dels tres del Palau Sant Jordi, el 2011–. A les llotges, cinc noies que no arriben a la majoria d’edat també deuen saber què vol dir això d’haver-te après L’Empordà sense haver-los vist mai en directe. Al nostre voltant tenim un home que es passa gairebé tot el concert dret, amb una eufòria que el desborda. També hi ha una nena de dos anys a la falda dels seus pares. Més tard veuré que qui li canta a cau d’orella és Pep Blay, el periodista musical que els va escriure la biografia Si et quedes amb mi.
“En aquestes dues hores poden passar tantes coses. Pot ser que sortim a fora i no reconeguem el món”. Gerard Quintana aprofita per dir les coses pel seu nom: assenyala la censura constant que pateix la fotògrafa Mònica Mauri per retratar cossos nus quan, mentrestant, al carrer, topem amb la violència a cada cantonada. Una denúncia gràfica: en Gerard s’aixeca la samarreta i ensenya el mugró.
“No heu tingut la sensació de trobar-te algú i saber que el coneixes de sempre? De vegades estàs amb gent que no acabes de conèixer mai. L’amor va més enllà del temps, està per sobre de tot”. Les cançons, tant les velles com les noves, estimen. Des dels condicionals: Si et va bé o el mateix Far del sud. Des de l’esperança: Els teus somnis, Camins. Quan sona Eix de rotació, al projector, un ocell estén les ales i l’amor sobrevola el Liceu. Des d’una perspectiva més àmplia, que ens permet esquivar el que és evident i mirar una mica més enllà. Plantejant preguntes. Com si dubtar fos la manera de descobrir.
Les generacions es complementen però no només entre el públic, sinó que també a l’escenari: ja sigui amb Xarim Aresté, entre llums, distorsió i rock’n’roll, com amb Joana Serrat, que participa fent uns cors. Quan en Gerard ens diu que no ens calen líders, penso que, fins i tot avui, el protagonisme ja no el tenen les persones, sinó les cançons. Josep Thió tanca els ulls. De la guitarra neixen les primeres notes. Torna el record. Hi ha un silenci absolut. Algú del públic crida: Nyinyín! Aquest gener ha fet catorze anys que Joan Cardona va morir. “Un home en braços del seu àngel, hi ha algú que ja ha vençut la por”. Aquest és l’homenatge i, al mateix temps, el compromís d’anar sempre més lluny.
Estenent les ales. Creient en allò que no es toca però se sent, ben endins. En els cercles, que són les rodes que fan possible l’evolució. Les que ens empenyen a fer viatges, com el que avui han viscut les cinc noies que no arriben a la vintena. L’home que s’ha passat el concert dret donant-ho tot. Els pares que ara escriuen la biografia de la seva filla. Potser el món no haurà canviat gaire, però quan s’apaguin els somriures del Liceu s’encendran els del carrer. I aquesta serà la nostra revolució.
