El paradís guanyat

Il·lustració: Eva Armisén

No hi veus els no-t’estic-amic. Ni aquell sentir-se rareta. Ni la col·lecció, amb cromos repetits, de dubtes i pors. Ni el maldepanxadenervis de cada dijous, perquè tocava piscina i tu eres de secà. Ni les cames tortes ni els ullets massa allargats. T’han enviat de la Xina?, et preguntaven els nens més grans, estirant-se la mirada amb els dits. No hi veus aquell equivocar-se a posta per no destacar, ni el desconcert en descobrir que la mestra n’estava al cas. No hi veus la cara d’ós que vas començar en un mateix full una i altra vegada, perquè la suor de les mans t’embrutava el dibuix, fins que vas tenir un full ple d’ossets bruts sense cos: una prova del coi d’hiperhidrosi arxivada en un àlbum de la classe dels Cargols. No hi veus tampoc la sensació d’haver perdut la brúixola quan vas aterrar a l’institut i el repte de fer nous amics se’t feia una muntanya inescalable.

Amb els anys has après a nedar; has entès que la feina ben feta no fa vergonya; portes faldilles tot i que l’aparell d’ortopèdia va fracassar en l’intent de redreçar-te les cames; has patit mals pitjors que unes mans amb vocació d’aixeta; dius al fill que més se t’assembla que té uns preciosos ulls ametllats. Fer amics et continua costant i la fòbia social t’acompanya, però de tant en tant quedes amb algú i la sintonia és màgica.

Quan et gronxes en la nostàlgia recordes la millor escola del sistema solar, les ganes immenses d’aprendre, la il·lusió del què-seré-quan-sigui-gran, el ventall de vides possibles que encara tenies a l’abast. Observes el passat amb filtres d’instagram i fas veure que no veus que aquell món feliç no existia. Fas veure que no saps que el paradís de la infantesa és mentida.