S02E02 Roger Sterling (Mad Men – AMC) 2007-15
Roger Sterling. Foto: AMC
El Roger entreobre un ull, fa mitja volta i contempla la superfície blanca i buida que s’estén al seu costat a l’immens llit de la suite del Waldorf. Els rajos de llum que travessen decidits les cortines de l’habitació —d’un blanc impol·lut, com els llençols— semblen indicar que el sol ja fa una bona estona que deu haver sortit. La claror intrusa se li escola dins el cap per l’ull entreobert i es posa a tocar la bateria amb les seves temples.
Una ampolla buida de Dom Pérignon dins la glaçonera, damunt de la tauleta de nit, i una altra de Stolichnaya sobre el terra emmoquetat l’ajuden a entendre el motiu d’aquell maleït mal de cap. El xampany i el vodka no han sigut mai una combinació gaire recomanable, especialment si et beus tu sol tota l’ampolla de vodka.
Mira d’esbrinar quina hora deu ser, però ni tan sols se’n surt amb el dia de la setmana. Hauria d’anar a la feina? Es tapa el cap amb el coixí i descarta ràpidament aquella idea insensata: per alguna cosa el seu cognom és al capdavant del nom de l’empresa —el cognom del seu pare, de fet—; a més, havent-hi el Don per allà, quina falta fa que hi sigui ell.
Fet i fet, quina falta fa enlloc? Què sap fer, ell? Prem el coixí amb més força, mirant d’ofegar aquestes molestes qüestions que l’impedeixen patir a gust la ressaca, però no hi ha manera. Els interrogants, aprofitant la seva manca de defenses, han decidit instal·lar-se dins el seu cap —barrejats amb la fotuda claror timbalera— tot esperant respostes. Som-hi, doncs, aviam si pot continuar dormint. Sap tractar els clients, sens dubte —fora de la feina, esclar; però a la feina ja hi ha el Don—. Sap com complaure’ls, sap què volen abans que ho demanin —tampoc no és gaire difícil, tots volen el mateix—, i sap on anar a buscar-ho. Sap sempre on trobar el millor gènere. Què més? Sap trobar sempre la paraula adequada en el moment oportú. Què més?
I sap beure, això és indiscutible.
I res més?
Sent la porta del bany i la veu de la Joan el sorprèn. Aixeca el coixí, obre un ull —l’altre— i la veu allà al davant, amb el barnús de l’hotel posat, mirant-se’l divertida.
—Què hi fas, aquí? —pregunta ell, amollant cada síl·laba amb cautela per evitar que li ressoni dins el cap.
Ell se’l mira i branda el cap de banda a banda.
—De debò cal que t’ho expliqui? —li diu amb un somriure entremaliat.
—Vull dir… Que no has d’anar a treballar? —intenta arreglar-ho ell.
—Avui és diumenge, rei —diu la Joan. Es descorda el barnús i el deixa caure al terra, als seus peus.
A la vista d’aquell cos —la millor prova que ha trobat mai que Déu existeix—, el Roger aixeca els llençols, convidant-la a entrar, i oblida a l’acte totes les absurdes qüestions que fa un instant li rondaven pel cap.
