La traductora Mary Ann Newman. Foto: X. Clavijo
Un dia, quan tinguem temps de deixar-nos de mirar el melic, haurem de fer un monument als traductors. I haurem de pensar en com s’ho fan, aquesta colla d’aventurers quasi anònims. Sovint queden relegats a un epígraf, o a una nota a peu de pàgina, i el nom majúscul d’aquell escriptor que s’han atrevit a interpretar els aparta a un injust segon pla. En el fons, però, sabem que els intèrprets hi han de ser, per força, perquè sense ells no hi ha cadena de transmissió possible.
Per això ens emociona tant que una dona com Mary Ann Newman s’hagi convertit en una ambaixadora de les lletres catalanes al món. Newman ha traduït a l’anglès textos de Josep Carner, Quim Monzó o Narcís Comadira, i ara ha tocat el torn a Josep Maria de Sagarra. Potser sí: fa temps que convivim amb la certesa que els textos en català es poden exportar, que tenim prou qualitat a les biblioteques per fer-ho. Però encara notem aquell pessigolleig quan una dona nord-americana, neboda d’Arthur Miller, llicenciada en literatura espanyola i literatura catalana a Nova York, es planta a l’Institut Ramon Llull i ens diu que ha fet troballes interessants a casa nostra.
La darrera ha estat Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, apareguda l’octubre de 1932, ara editada per Archipelago Books. Vida privada ja és Private Life, i trasllada la Barcelona preolímpica, “la Barcelona dels clarobscurs”, com va dir la professora Margarida Casacuberta, més enllà de les nostres quatre parets. A Vida privada hi ha estopa per a tothom, des dels més rics fins als més desgraciats, però en Sagarra, ho va voler destacar Xavier Rubert de Ventós, “sempre guanya el llenguatge”, que ha de mantenir la lluminositat en la traducció. Per això necessitem un intèrpret àgil, respectuós i atrevit alhora, una veu amb capacitat d’esquivar les llacunes.
Potser, ho va explicar Newman, la diferència més important entre llegir i traduir és que el lector pot fer petits salts quan no entén un mot o un fragment. El traductor, en canvi, no pot ometre res. Ha de resseguir el text paraula per paraula. I després d’aquesta tasca minuciosa, moltes vegades quasi arqueològica, rep un epígraf a canvi. Mary Ann Newman parla de la seva feina amb el posat satisfet, però amb la veu molt baixa, com si volgués passar de puntetes per la mirada del públic i només li interessés el recorregut del llenguatge. A la seu del Llull –acompanyada de Margarida Casacuberta, Perico Pastor i Àlex Susanna– ens va fer veure, sense dir-ho, que presentem poques traduccions i que això vol dir (sobretot) que en parlem molt poc. És una gran sort que Frederic de Lloberola o Pilar de Romaní puguin arribar a un lector de Nova York, això sí, anem repetint.
Com vam llegir Shakespeare, Proust, Hemingway i Tolstoi? Amb una traducció, és clar, i (potser) també amb la versió original a la vora. Quan Newman calla i se’n va, ens n’adonem: només aprendrem a llegir el dia que amb dues traduccions de la mateixa obra a les mans puguem (i sapiguem) quina hem de triar.
Foto: Archipelago Books
