T’ho ha etzibat amb la seva contundència habitual, i te l’has pres al peu de la lletra, per no perdre el costum. Ara no seràs tu qui li aniràs al darrere. Ja no tens edat d’empassar-te l’orgull d’un glop i d’implorar desesperadament que vols ser l’ombra del gos de l’amant que et rebutja. No haver perdut mai l’orgull és tristíssim, sí. Però tenir-ne ens salva, i et salva, del ridícul. Que no vol saber res de tu mai més? Ell s’ho perd.
L’inconvenient que hi veus és logístic. Si t’hagués dit que no et volia veure més, encara. Però t’ha dit que no vol saber res de tu. Mai més. Que algú t’expliqui com ho has de fer perquè el que des de fa una estona ja és oficialment el teu ex, el carallot del teu ex, no sàpiga res de tu mai més. Ni regalant-li tots els amics comuns no te’n sortiries. I aquest malparit tampoc mereix que facis un sacrifici tan gran. Intueixes que insultar-lo de pensament t’ajudarà a deixar-lo d’estimar. Et menjaràs a queixalades un diccionari d’insults per vomitar-los tots damunt del seu record. Babau, badoc, beneit, bordegàs, borinot. Ecs.
Aquells sis graus de separació que se suposa que unien dues persones qualssevol del planeta s’han reduït a la meitat, com a mínim, d’ençà que les connexions humanes són com són. Ja no en queden, de cadenes de coneguts amb cinc intermediaris. La distància s’ha escurçat tant que no dista gens d’enlloc. A penes hi ha interval ni d’espai ni de temps, és més aviat una proximitat claustrofòbica. Avui et separen de la resta de l’univers una o dues baules i para de comptar.
Què faràs, doncs, perquè el tros d’ase no sàpiga res de tu? Desaparèixer del Facebook, tancar-te a casa i encarregar per telèfon arròs fregit tres delícies amb pa xinès de regal, recloure’t a Montserrat de per vida, demanar tanda perquè t’enviïn a Mart? O bé anar d’autista pel carrer, canviant de vorera per esquivar coneguts i fingint un atac agut d’afonia sempre que algú t’aturi a traïció, no fos cas que li donessis alguna informació sobre tu que li acabés arribant?
No vull saber res de tu mai més, t’ha dit el cabronàs. Novullsaberresdetumaimés. Avui mateix el denunciaràs. Sí, sí, que se les tingui amb els Mossos. Perquè la frase que t’ha clavat a l’esòfag després de dinar, mentre posaves els gots de cap per avall al rentaplats, la frase dels pebrots és, literalment, una incitació al suïcidi. I això, que tu sàpigues, és un delicte. El molt fill de puta. Que es mati ell, no et fot. Tu ja faràs prou retuitejant la notícia de la defunció.
Les cadenes que ens uneixen a la resta de l’univers s’han escurçat molt. Foto: Marco Monetti
